A finals del segle XIX, mentre a Europa els compositors miraven cap al folklore i agafaven com a inspiració els recursos melòdics, rítmics i instrumentals per a crear els estils nacionalistes, a Estats Units, Antonín Dvorak instava als seus alumnes a fer el mateix per donar un segell propi a la música nord-americana. Dvorak advocava per incloure melodies africo-americanes i dels propis natius de la mateixa manera que ell ho va fer per compondre la famosa Simfonia nº9 de “el nou Món”. Tot i aquesta declaració d’intencions, no va ser fins ben entrat el s. XX, i després de la gran depressió, que Aaron Copland (Nova York, 1900-1990) va crear i definir l’estil de la música nord-americana

Copland declarava sovint, que com Dvorak, els compositors americans no podien crear una música nacional pròpia sense la base de la música popular. La seva definició de música tradicional incloïa himnes religiosos, ritmes jazzístics i cançons de “cowboys” equilibrant el difícil balanç entre l'avantguarda (polirítmies, poliacords, sèries tonals, compassos canviants, etc.) i el folklore per evocar de forma fidel el paisatge nord-americà. Tant és així, que innombrables pel·lícules, anuncis de televisió o anuncis de campanya electoral han creat músiques a l’estil “Copland” per descriure l’optimista “way of life” nord-americà. Fins a l’extrem que el candidat conservador Ronald Reagan va inspirar-se en aquest estil per acompanyar musicalment la famosa campanya electoral del 1984 “Morning in America”.  Oblidant-se que Aaron Copland era d’origen lituano-jueu, declarat obertament homosexual i investigat per l’FBI en la famosa “caça de bruixes” de McCarthy dels anys 50 per defensar el Partit Comunista dels Estats Units.

La música del ballet “Appalachian Spring” (premi Pulitzer 1942) captura l’essència d’aquesta Amèrica optimista, amb ideals, dels camps oberts i de les oportunitats amb intervals oberts, línies melòdiques extremadament llargues, accents desplaçats i una simplicitat diatònico-modal provinent de les cançons tradicionals. Estrenada l’any 1944 com a encàrrec de la companyia de ballet de Marta Graham i posteriorment orquestrada com a Suite pel propi Copland, el seu nom original era simplement “Ballet per a Martha” i va ser la ballarina qui l’anomenà primavera als Apalatxes prenent un vers d’un poema de Hart Cane en què, curiosament, “spring” es referia a una font. Aaron Copland, fidel al seu estil, simplement havia utilitzat melodies provinents d’himnes quàquers protestants, però després de la seva estrena, el públic se li acostava i li deia “Senyor Copland, quan veig el ballet i escolto la seva música puc veure els Apalatxes i sentir la primavera". I és que Copland havia aconseguit que els americans haguessin trobat, per fi, el seu estil musical fent-se seva “Appalachian Spring”. L’obra que corona el nacionalisme nord-americà. Musicalment parlant, per descomptat.