La música de Frederic Mompou es basa en dos vivències personals molt importants en la seva vida. Una, les campanes de la forja que tenia la família materna i l'altra, el batec dels carrers i dels paisatges mediterranis que albirava des del barri barceloní del Poble Sec. Aquestes sensacions les va sintetitzar en un acord dissonant al que recorria sovint en les seves composicions, que ell mateix anomenava “barri de platja” i que ja el 1910 descrivia com “Aquest acord és tota la meva música. Sento una harmonia estranya escoltant els sorolls llunyans. És sobre una platja davant del mar que barreja el seu ritme suau amb un misteriós soroll de ferro i de treball”.

Tot i que es va formar a París, Frederic Mompou (1893-1987) és un dels compositors més importants del nostre país. Allà va beure de les influències de l'impressionisme i de compositors com Satie o Fauré, que en aquells moments era el director del Conservatori de París. La seva obra destaca per tenir un estil molt personal i reservat, sobretot d'obres curtes per a piano sol on explota la sonoritat de l'instrument d'una forma molt delicada i íntima. Una espècie de so meditatiu que Lionel Salter va descriure com "la veu del silenci de Sant Joan de la Creu" i que el crític francès Émile Vuillermoz proclamés Mompou com l'únic deixeble i successor de Claude Debussy. A nivell tècnic, Mompou recorre als motius melòdics curts, formes molt petites, obstinats o la imitació del so recurrent de les campanes de la forja familiar.

També se'l considera com el Bela Bártok català, ja que va ser el primer músic capaç d'agafar el folklore català i transcendir-lo internacionalment. El propi Mompou considerava que la seva obra es podia dividir en tres grups. En el primer hi encabia les obres on de forma subjectiva descriu l'essència del paisatge rural català, en el segon les obres que s'inspiren en la naturalesa oculta i misteriosa i en el tercer aquelles obres que directament aprofiten el material temàtic de la música catalana.

En aquest darrer grup hi trobem la col·lecció de 15 “Cançons i danses” que Mompou escrigué al llarg de tota la seva vida. Una recreació de melodies populars catalanes i algunes peces originals a l'estil tradicional amb els plans sonors personals i característics del compositor. L'estructura d'aquestes petites peces segueix la mateixa idea de les Rapsòdies Hongareses de Liszt, una cançó lírica i melòdica seguida d’una dansa ràpida i rítmica, tal i com es pot escoltar en la “Cançó i dansa nº9” interpretada per el pianista nord-americà Michael Brown. En aquesta, Mompou aprofita el material de la cançó “El rossinyol” i una dansa original, en la que apareix una melodia tradicional de Prats de Molló en els seus compassos centrals, per evocar la Catalunya que tants altres cops havia descrit.