Talment com a "La muntana màgica" de Thomas Mann, o per buscar un exemple més proper, a "El Mar" del mallorquí Blai Bonet, la vida del poeta lleidatà Màrius Torres va concórrer en el sanatori de Puigdolena. Als vint-i-cinc anys, emmalaltí de tuberculosi i el desembre de 1935 ingressà al sanatori de Puigdolena, ubicat a Sant Quirze Safaja d'on no en  sortiria mai més al morir allí set anys després. la vida al sanatori li permetia de cultivar les seves aficions: llegir, escriure, tocar el piano i passejar.  Allí conegué Mercè Figueres, malalta com ell, que esdevindria la seva amistat més íntima i havia d'inspirar-li tota la sèrie Cançons a Mahalta, poema escrit el 1937.

L'any 1974, després d'uns anys fent recitals per Suïssa, Alemanya, Mèxic i, especialment a París on edita en directe "Lluís Llach a l'Olympia" [Movieplay, 1973], Lluís Llach torna a Barcelona per la porta gran presentant en directe al Palau de la Música les cançons del seu nou disc “I si canto trist” [Movieplay, 1974]. Els recitals tingueren una molt bona recepció tant de públic com de crítica, que li reconegué un gran pas en la seva maduresa artística, destacant especialment el seu pas de la guitarra al piano i que per primer cop hagués optat per musicar texts d'altri ("La casa que vull" de Salvat-Papasseit i "Cançó a Mahalta" de Màrius Torres). Les cues arribaren a ser excepcionals i tothom coincidia en el fet que la tanda de recitals podia haver-se allargat una setmana més. A partir d'aquí, la trajectòria artística del cantautor de Verges agafa una nova dimensió artística arrel de les connexions que estableix amb la poesia. De sobres és coneguda la relació amb Miquel Martí Pol, que s'inicia a  “I el somriure, la revolta” [Ariola, 1982] , o el disc “Viatge a Ítaca” [Movieplay, 1975], basat en texts de Kavafis així com els treballs amb textos d'altres poetes com Joan Fuster o Pere Quart que també musica i que recull en el disc "Poetes" [BMG/Ariola, 2004].

El poemari "Cançó a Mahalta"  fou escrit per Marius Torres al 1937, moment en què ja portava un temps ingressat en el sanatori  i havia tingut l’oportunitat de conèixer a Mercè Figueras, la qual es converteix en la dona inspiradora de la sèrie que rep el nom d’aquest poema. Els dos estaven internats al mateix sanatori però a la vegada hi havia una gran distància entre ells degut a les normes del propi sanatori. Quan havien de fer repòs absolut, només tenien una forma de comunicar-se, que era escrivint-se cartes, amb la complicitat d'una monja que els feia de missatgera, que facilitava que les cartes gairebé cada dia anessin d'una habitació a l'altra.  Aquesta relació epistolar la va publicar Club Editor amb el títol de “Cartes a Mahalta”, i descriu durant sis anys l'amor, la malaltia, i una guerra que havia enviat a l'exili els amics i familiars.  La cançó de Lluís Llach explica justament  aquest amor impossible, un amor platònic entre dues persones molt properes entre elles però que no poden estar junts.

El nom de Mahalta té diverses interpretacions: Pot fer referència a una reina medieval catalana, l’esposa del Comte d’Estopes, enterrada a la catedral de Girona, el nom de la qual podia agradar al poeta entre d'altres motius perquè Mercè era de Girona. També, hi ha qui creu que neix com a fruit de la contracció de “la meva alta” fent que el jo poètic de Torres construís una imatge femenina des del respecte i l’elogi. O bé, entendre mahalta com una paronomàsia, figura retòrica fònica que consisteix en l’alteració d’un fonema de l’adjectiu malalta. Interpretacions a part, en tot cas, no hi ha dubte a qui el poeta es refereix.

Llach va posar música a la poesia de Màrius Torres dos anys abans de que la seva amiga morís, i per tant, segurament la va poder escoltar. L'any 1974 Màrius Torres era encara un poeta desconegut per a la majoria de catalans i amb l'enregistrament d'aquesta cançó, Llach va començar a posar el poeta de Lleida al lloc que li corresponia. En seu primer disc on musicava poetes catalans i on, també, el primer disc on es descobria com a pianista.