L'any 1996, i després d'un llarg període tocant en clubs petits amb bandes de jazz llatines, la vida musical d'Avishai Cohen - el contrabaixista, no el trompetista – va canviar radicalment quan Chick Corea el va trucar per a què s'incorporés al seu sextet. Amb el pianista americà hi va estar durant 8 anys fins que va crear el seu propi grup, l'Avishai Cohen Trio amb el bateria Mark Guiliana i el deliciós pianista Shai Maestro.

Nascut a Israel, Avishai Cohen és considerat actualment per la revista especialitzada «Bass Player» un dels baixistes més influents del segle XX i per «The Jerusalem Post» el músic de jazz israelià més important de tots els temps. Ha col·laborat amb músics de la talla de Bobby McFerrin, Roy Hargrove, Herbie Hancock, Kurt Rosenwinkel, Nnenna Freelon, Paquito D'Rivera o la cantant de soul Alicia Keys. Interessat en diferents estils musicals que van des de la música barroca, clàssica, el jazz, el rock. el pop, la música llatina o el funk, va crear el seu propi segell discogràfic «Razdaz Recordz» per a poder donar cabuda a la seva creativitat sense les restriccions de cap discogràfica i poder combinar la música israeliana i de l'Orient mitjà amb influències de la cançó judeo-sefardí – en les que Cohen canta en castellà - i els llenguatges provinents del jazz.

Però el virtuós contrabaixista israelià va molt més enllà, i a aquest còctel Mediterrani hi afegeix una complexitat rítmica sense parió, rica en polirítmies, hemiòlies i compassos d'amalgama, tal i com es pot escoltar a la cançó Dreaming inclosa en el disc «Seven Seas» [Blue Note, 2011] i composta sobre un compàs 13/8. En la interpretació que en fa al festival «Jazz Sous les Pommiers» a la localitat francesa de Coutances -i aquet cop amb Nitai Hershkovits al piano i Ofri Nehemya a la bateria - es pot escoltar sobre aquest patró rítmic com flueixen unes harmonies juganeres i unes frases líriques irregulars però d'una senzillesa i una intel·ligibilitat que fan que la complexitat rítmica quedi amagada i el resultat final sigui apte per a totes les orelles. Una classe magistral de com unes partitures complexes amb abundant experimentació en l'estructura i el ritme poden ser totalment accessibles pel gran públic.