No és atrevit dir que el petit poble d'Arsèguel, situat a la falda del Cadí, és un dels punts més interessants de la música catalana pirinenca. Des de fa més de 40 anys es celebra anualment la Trobada d'acordionistes del Pirineu, el festival de música tradicional més antic de Catalunya, també considerat com el festival d'acordió diatònic més important d'Europa. Però, acordions a part, la petita vila del Baridà també destaca per tenir vilatans il·lustres que han posat a primera línia la música del Pirineu català. Entre d'altres destaca Sergi Vergés, un dels arranjadors de Big band més reputats del país. 

Fruit d'aquesta inquietud jazzística pirenaica, va ajuntar fa un parell d'anys una banda de músics joves de l’Alt Urgell i la Cerdanya, especialistes en instruments propis de la zona amb una Big band jazz integrada per alguns dels instrumentistes amb més projecció del nostre país. A més s' hi va afegir la veu de la cantant de jazz Joana Gomila, molt familiaritzada amb la música popular de la seva Mallorca natal, per crear la Rufaca Folk Jazz Orquestra.

La Rufaca Folk Jazz Orquestra mescla la música tradicional pirinenca i el jazz. I també mescla els timbres dels saxofons, trombons, guitarra, piano, contrabaix i percussió amb el d’instruments com l’acordió, el violí, el flabiol o el sac de gemecs. Amb aquesta barreja sonora han adaptat algunes tonades ancestrals de les comarques del Pirineu català, tot respectant-ne l’essència -però vestint-les amb els colors i les harmonies pròpies del gènere de la Big band- en el disc "Beatus Ille" [ Adep.Cat, 2017] el primer projecte personal de Sergi Vergés. Una manera encomiable d’entendre la fusió a Catalunya que altres formacions com Aranjazza o LLuís Vidal en el jazz i Toti Soler, Pastorets Rock o Electrotoylets en altres gèneres ja havien explorat prèviament.  En aquest cas destaca perquè la suma de dos mons que podrien semblar oposats genera un conjunt equilibrat. L'espai que les cançons populars deixen a la llibertat harmònica s'omple amb harmonies de jazz mentre que les melodies tradicionals de fractura senzilla s’entrellacen formant un diàleg amb les més atrevides que provenen del jazz.

Una de les cançons que passa per els arranjaments de Vergés és "La gata i el belitre" [Beatus Ille, 2017], una cançó popular catalana de fractura moderna i poc documentada, embolcallada d'una mena de misteri al voltant del propi títol de la cançó. El títol conté la paraula "belitre" que després no es torna a utilitzar més en tot el text de la cançó, tot i que pel context, podem deduir que es refereix al gos, però sense saber gaire amb quina intenció. Belitre té diversos significats i el què més se li escauria aquí és el d'home de poca vergonya i sense escrúpols, tal i com la va utilitzar el capità Ahab a Moby Dick: “quan et moris t’hauries de morir en escabetx, belitre, i així et conservarien per a temps futurs, poca-vergonya!”. Una metàfora molt bona per explicar el què la Rufalca folk Jazz Orquestra fa per preservar la música tradicional catalana.