A tots ens ha passat. Només escoltar les primeres notes de la cèlebre frase inicial de la flauta, la música de Edvard Grieg (1843-1907) ens condueix mentalment a l’alba que neix enmig de les immensitats del mar noruec. Els girs melòdics de la fusta ens evoquen directament el vol dels ocells sobre els fiords i la tímida aparició del sol a l’horitzó. I, a més a més, infinitat de cops s'ha utilitzat com a acompanyant sonora de paratges immensament verds. Però sorprenentment, l'origen d'aquesta música és en un paratge diametralment oposat: Grieg va escirure “El Matí” per descriure els primers raigs de llum que incidien sobre la sorra de les dunes del desert del Sàhara.

Va ser al 1874 quan Grieg va escriure una música d’escena per a l’obra teatral “Peer Gynt” del gran dramaturg norueg Henrik Ibsen (1828-1906). La música que Grieg va escrirue és un exemple del què s'anomena “música incidental” (composada per a il·lustrar una peça de teatre). La funció d’aquesta música era semblant a l'actual de la cinematogràfica en una pel·lícula.

Tot i que la música va ser un encàrrec del mateix Ibsen a un jove i prometedor Grieg quan encara no havia triomfat, la col·laboració entre els dos grans genis de la cultura noruega de l’últim terç de segle XIX va ser més accidentada del que es podia esperar. Els desacords entre ambdós van ser considerables però Ibsen va quedar profundament enamorat de la partitura. Algunes fonts diuen que és possible que Iel dramaturg amagués d’aquesta manera llur gelosia, però Ibsen sempre es va veure obligat a admetre que part de l'èxit que cultivà l'obra es devia a aquella música. Per altra banda, Grieg va tenir grans dificultats en escriure una música que s'ajustés perfectament al text d'Ibsen, al qual admirava i temia no poder estar a l'altura de les circumstàncies.

El text que Ibsen va escriure és un de les obres més belles de la literatura universal del segle XIX, el viatge iniciàtic, o tal vegada la fugida, de Peer Gynt, un antiheroi i fanfarró, que sense ganes de tenir lligams al seu poble d'origen inicia un seguit d’aventures que el porta a llocs tan extraordinaris i fantàstics com al palau del rei del trolls o tractat com a profeta al mig del desert del Sàhara. És justament en l’escena al desert del Sàhara on Grieg ubica la música de “El matí”, just a l’alba i quan el sol comença a despuntar.

Mai sabrem, però, si Grieg va fer aquesta música pensant en el Sàhara, com una al·legoria de Noruega, o, com diuen alguns, un error del compositor en escriure una música tan meravellosa però a la vegada tan escandinava. En tot cas, la unió dels dos genis va permetre reunir en una única obra el més gran dramaturg del seu temps i iniciador del teatre modern amb un del més gran compositor noruecs de tots els temps.