En reprendre el curs, un té la temptació d’entrar a tot drap a parlar dels llaços grocs i les històries que els han acompanyat; de l’aniversari dels atemptats del 17 d’agost i el joc de gestos a la Plaça de Catalunya, a Barcelona; i també de l’acció diària davant el Kursal, d’una gran dignitat i resposta ciutadana, i de Lledoners, on s’han viscut i viuen moments emocionants... i de l’engalanament de la Rambla igualadina per la Festa Major, de la conferència tan anunciada del president Torra i l’11S...

Tanmateix, a punt de la Diada de dimarts, allò que vull tractar és el record de les sessions dels dies 6 i 7 de setembre de l’any passat al Parlament. Els unionistes ens passen per la cara una i una altra vegada que aquells dies es va enfonsar el món i la culpa, dels independentistes. Se n’omplen tothora la boca,  de «sisisetdesetembre». Que es van trepitjar tots els principis parlamentaris i es va malmetre la democràcia. Ha estat la gran «arma» dels partits d’obediència espanyola, fins al punt que aquests dies n’han fet celebracions i ens han volgut escarnir una altra vegada amb actes i manifestacions ben galdoses; tinc a la retina les imatges de l’acte de Societat Civil Catalana (ja té nassos el nom) a Tortosa i la mala llet del Rivera al programa de l’Heredia a TV3 quan -entre moltes altres bestieses increïbles- s’exclamava perquè la periodista no li havia preguntat pels dies 6 i 7 de setembre (com aquell que « he venido a hablar de mi libro»). Dies abans, per cert, Teresa Cunillera, la delegada del Govern espanyol, successora d’Enric Millo, burxava amb sornegueria Xavier Grasset en el seu programa del 3/24 preguntant-li si sabia quin dia som (allò passava el 3), pretenent ja la celebració d’aniversari...

Sí, el PSC, el PP, Ciutadans i  el Comuns fa un any es van sentir greument damnificats perquè la Presidenta del Parlament va permetre un debat parlamentari anunciat i s’hi van aprovar les lleis de Referèndum i de Transitorietat  política, lleis que formaven part del programa dels partits amb majoria parlamentària. Lleis que, ben democràticament, havien de permetre l’exercici del dret d’autodeterminació que tantes vegades ens han negat els espanyols des de la seva supremacia d’Estat, l’última quan Turull, Rovira i Herrera van exposar les raons al Congreso de los Diputados, l’any 14; sense tenir en compte el greuge infringit el 2010 pel Tribunal Constitucional a l’Estatut que ve a ser  la mare dels ous de la situació que vivim.  Aquells dies els espanyolistes van exercir el filibusterisme polític; Marta Rovira va emprar aquest  terme per denunciar les males arts parlamentàries dels partits filibusters que volien impedir arribar al debat de les lleis, el gran i únic objectiu d’aquelles sessions. Finalment la fermesa de la Presidenta Carme Forcadell i la solidesa de JxCat, ERC i la CUP van fer possible votar les lleis que van permetre el Referèndum de l’1 d’octubre i engegar el camí cap a la República.

No només no ens hem de lamentar de cap pràctica política execrable, segons els Arrimadas, Iceta i tal i tal, sinó que hem d’agrair la fermesa dels «nostres» al Parlament. Deixeu que  reprodueixi un paràgraf de l’editorial de Vicent Partal del dia 7 a Vilaweb,  El 6 i el 7 de setembre l’estat espanyol i la monarquia es van sentir per primera vegada amenaçats de debò. Perquè el 6 i el 7 de setembre, per primera volta, aquella transició que havia servit per a perpetuar els interessos del règim franquista va ser superada, es va deixar enrere. El Parlament de Catalunya va fer un acte revolucionari que tots nosaltres hauríem de valorar pel que té d’històric i pel que té de precedent

La qüestió, al capdavall i com he repetit manta vegades, és senzilla i rau en el reconeixement de la nació catalana; en canvi la lògica (?) unionista es basa en la negació de la nostra  personalitat política, ells són negacionistes, destructors, són els «putos amos» i nosaltres en som els súbdits. La seva actuació contra el GROC n’és una mostra: només saben que destruir, desfer, amagar-se. Nosaltres, a l’empara del que signifiquen «els dies 6 i 7» i amb tots els efectes terribles que han portat la nostra gent a la presó i l’exili, hem de participar  aquest 11 de Setembre amb una responsabilitat extrema, sabent que cal una vegada més reivindicar davant el món els nostres drets nacionals i que estem disposats a obtenir-los plenament . L’11S, doncs, cap  a la Diagonal falta gent. Ens tornem a mobilitzar i, seguint la demanda del president Torra, a posar-nos en marxa fins a les sentències de la nostra gent. Bona Diada.