El PP gasta un discurs perillós, de traç gruixut, d'una simplicitat volgudament maniquea: un discurs malèvol. La dreta mai no ha estat subtil a l'hora de crear discurs; sovint, parlar de pensament de dreta es pot considerar un oxímoron.

La Delegada del Govern espanyol a Catalunya ha dit fa poc, amb tots els altaveus a punt, que una Catalunya independent “passaria de ser una de les regions més riques d'Espanya a un dels països més pobres d'Europa”. El predicot de la senyora María Teresa de los Llanos de Luna és un exemple que passarà a l'antologia del disbarat interessat contra l'aspiració catalana. Un predicot per a tots els públics, com les pel·lícules “blanques” del franquisme, les que suposadament servien també per adoctrinar la canalla. Així fa la senyora tal: parla de Catalunya d'aquesta manera perquè ho entengui tothom, sense matisos en el discurs ni en el receptor, perquè la bona gent no escolti els cants de sirena d'aquests catalanots que a més d'encaparrar-se a parlar en català, ara s'han tornat bojos i volen ser un Estat. És el discurs que entenen si més no a Espanya i que volen que entenguem els catalans des de la nostra condició -no ho oblidéssim- de ser una autonomia més, la dissetena, com qualsevol o qualsevulla altra del seu -aquest sí- sacrosant estat.

No ens equivoquem tampoc pensant que la senyora tal va per lliure; de cap manera, la perorata forma part de la bíblia oficial espanyola, diuen, per a superar la crisi, escrita i dirigida per Rajoy i els ministres de Guindos (quin currículum!) i Montoro que no es cansa d'avisar contra les competències sobreposades (quina joia!, el ministre i les sobreposades).

Davant de tot això, em sembla, i ja em perdonareu també la meva simplicitat, que hem de continuar construint el discurs correcte, el que s'ha anat elaborant de manera raonada des de diferents i autoritzades instàncies; un discurs clar, argumentat, contrastat fins on es pugui, sobre la necessitat de disposar del nostre estat des del qual ha de ser més fàcil desplegar les potencialitats del país que ens han de portar a la funcionalitat i el benestar desitjats. Un discurs, en definitiva, encarat a consolidar el convenciment majoritari de la importància de poder decidir el nostre futur sense caure en el maniqueisme de la senyora tal de col·locar-nos a la cua d'Europa o vés a saber a quina mena de cap de què.