Fa no gaire, en una fase del concurs Llegir en veu alta, organitzat per Fundació Enciclopèdia Catalana i el Departament d'Ensenyament, hi van participar una colla d'alumnes de primària i de secundària de l'Anoia i del Bages. La relació dels lectors classificats mostrava una varietat de cognoms que avui no sorprèn ningú: cognoms catalans, espanyols; cognoms del món àrab; lectors amb un cognom només, originaris de països sud-americans... Les lectures, excel·lents. Escoltant-los t'adonaves del bon domini de la lectura i del bon nivell escolar en aquesta faceta de la llengua; cert, era lectura en català, però ben segur que aquest domini és del tot idèntic en l'altra llengua present a l'ensenyament, el castellà. Darrere aquesta afirmació hi ha la constatació que el sistema educatiu, des del punt de vista lingüístic, assoleix els objectius d'universalitat i d'igualtat d'oportunitats: tothom pot arribar a dominar les dues llengües en l'ensenyament obligatori. Perdoneu aquesta introducció tan llarga, però la volia fer per deixar clar que el sistema educatiu, amb els dèficits i crítiques que arrossega, és un bon sistema per assolir els objectius de llengua i, d'això, qui en sap més són els equips pedagògics -els docents- i l'administració educativa, com ha de ser.

L'últim episodi protagonitzat pel sinistre ministre Wert al Congrés dels diputats, amb l'abominable comparació dels temps d'ara amb els del franquisme, coincident amb la denúncia de les inscripcions escolars per al curs vinent perquè, diuen, s'ha amagat l'oferta de l'ensenyament en castellà vol desmuntar el que acabo d'exposar.

L'atac contra el català a l'escola és un pla ordit per a escanyar el nervi de la nació. De fet ve de lluny: el català és l'obsessió dels qui ens rebutgen i neguen, dels qui ens identifiquen diferents. No suporten que hi hagi res objectiu que expliqui la diferència, res que pugui justificar cap signe d'identitat propi, cap signe propi d'una nació. Prou que ho saben. La piconadora del PP, amb l'ajut de Ciutadans i les entitats satèl·lits, com la insigne Societat Civil Catalana, la segrestadora d'estelades, saben de què va la cosa. Perquè no es tracta d'una qüestió pedagògica, de rendiments escolars ni, encara menys, de justícies igualitàries; res de res: la qüestió és matar el nervi de la cosa. Aquest nou capítol de la història interminable del conflicte, en el moment que vivim, no és gens fortuït sinó que forma part d'una estratègia carregosa i insidiosa dirigida a la laminació i l'eliminació de la llengua de la nació (passeu-me la rima...).

No hi vull abundar més. Deixeu-me aprofitar, però, per cridar l'atenció de la necessitat de comptar amb mesures discriminatòries a favor de la llengua catalana, encara molt necessitada davant les adversitats amb què ha de viure. Per això quan arribem a la República Catalana hem d'afinar al màxim -ep!, que se n'encarreguin els qui en sàpiguen- per assegurar la bona salut i el futur de la llengua catalana. Aquesta qüestió, la de la llengua a l'escola i sobretot de la llengua a la República catalana ja es veu a venir que serà molt important perquè determinarà un element distintiu clau del nou Estat. Goso dir que Catalunya serà catalana de llengua o... o no cal que ens hi posem. “Perquè qui sigui capaç d'imaginar-se un Estat sense llengua catalana és que pensa en una altra cosa. Una cosa que per a mi, senzillament, no val la pena.” (*)

*Paraules de Gabriel Bibiloni, recollides per Pau Vidal en El bilingüisme mata, un llibre molt recomanable. Com és també recomanable l'esplèndida entrevista de Pep Elias a Carme Junyent publicada a Anoia Diari fa ben poc.