Aquest opinaire mai no ha fet de crític de teatre i, tanmateix, avui els en tornaré a parlar. No de cap obra en concret com era l'article anterior -molt bé, per cert,  El darrer dia del cafè de la Granota, al Teatre de l'Aurora;  avui aprofitaré l'avinentesa de la Mostra per bastir la meva aportació.

Jordi Còdol, en la molt bona presentació que va fer de Ramón Cotarelo,  va demanar a l'auditori amb ironia que no féssim cap metàfora o paral·lelisme amb la coincidència de l'acte que organitzava l'ANC  i la Mostra de Teatre que també era present al Museu de la Pell...

L'ambient d'Igualada d'aquest cap de setmana de Mostra ha estat espectacular i no només pels espectacles. El tragí de famílies amunt i avall, de professionals àvids de novetats i de passavolants darrere els espectacles de carrer transformen la nostra ciutat en un món curull de festa, de teatre i de cultura. I encara, segons la crònica de Jordi Bordes a El Punt Avui, la Mostra d'enguany  ha trencat amb els tabús de teatre familiar i ha incorporat una bona oferta de teatre juvenil amb la presència pertinent de les xarxes socials com a elements dramàtics. Tot plegat una demostració del que volia dir Pep Farrés, el director de la Mostra quan advocava perquè "el teatre i sobretot la cultura han de ser una estructura d'estat", en l'entrevista que li feia AnoiaDiari a l'edició en paper de març.

I aquí és on m'ho posa bé per "jugar" a fer metàfores, contravenint el consell de Jordi Còdol. D'una banda, com hem dit, aquest disssabte 1 d'abril, el Museu de la Pell acollia espectacles de la 28a fira de teatre infantil i juvenil i, a l'auditori, l'ANC hi havia programat una xerrada-col·loqui amb Ramón Cotarelo. Al meu entendre es donava una bella imatge d'una ciutat culta, desvetllada i feliç, a l'espriuana manera; representada pel teatre i el tràfec dels usuaris de la Mostra, d'una banda, i per l'interès militant d'igualadins i anoiencs encuriosits pel discurs de l'intel·lectual de Madrid, L'intel·lectual espanyol (atenció a l'article determinat), l'únic que s'ha manifestat a favor del procés català i fa costat a la Independència de Catalunya. Quedava lligat el teatre i la pulsió política i vital.

A l'hora de trobar-hi contactes entre les dues propostes, remarco del discurs de Cotarelo l'explicació de la història d'Espanya com una comèdia sense fi, amb molta gràcia i molta tragèdia -ho va dir ell; una història , però, que arriba avui, va dir, "à boute de souffle", o sigui, al final del camí, que és el que vol dir (si fa no fa) el títol del famós film de Jean-Luc Godard. D'aquesta comèdia històrica, ens recordava també que els espanyols saben que al final "guanyen els bons " (això ho dic jo) i que tard o d'hora Catalunya farà  mutis i desapareixerà de l'escena...

Què voleu que us digui, jo en vaig quedar molt content d'aquesta combinació de dissabte al matí, de teatre i cultura i de política nacional; un apunt molt valuós en la direcció que demanava Pep Farrés perquè la cultura i, doncs,  el teatre esdevingui una estructura d'estat en el si de l'Estat que defensava Ramón Cotarelo, és a dir, a la República catalana... I, encara més, en un Museu de la Pell que no fa gaires dies hi havia acollit la presentació de l'Assemblea d' electes de Catalunya (AECAT) en un acte gairebé teatral -això dit sense ironia- perquè, com va dir Neus Lloveras, la presidenta de l'AMI, només s'hi volia fer una escenificació,  en un escenari amb representació dels partits polítics que tenen regidors, alcaldes, diputats, senadors... Aquest acte es podia entendre com l'assaig d'un primer acte, molt curt, d'"una obra " que no s'hauria d'estrenar...  Recordeu que l'AECAT s'organitza per suplir els buits institucionals que es podrien produir davant dels embats de l'Estat espanyol amb l'actuació desbocada de la judicatura espanyola. També aquí, hi podríem abundar a fer metàfores, però m'hi aturo.

Ja ho veieu, teatre, cultura, política. Visca la Mostra d'Igualada!