El somriure de la revolta, el somriure de la millor de nosaltres; ara nosaltres som murielistes.

Tots hem quedat ben tocats per la desaparició de Muriel Casals. Tothom havia fet seva aquesta figura, si més no des d'aquell 10 de juliol de 2010, quan la manifestació de “Som una Nació. Nosaltres decidim”, la del Passeig de Gràcia, contra la sentència de l Tribunal constitucional. La resposta popular a la mort de Muriel Casals ha estat enorme, només cal veure el tractament de la seva figura en els mitjans i a la xarxa.

L'Ajuntament d'Igualada va prendre la bona iniciativa de fer un minut de silenci en record de l'expresidenta d'Òmnium Cultural abans de començar el ple d'aquest dimarts passat. I en esmentar l'Ajuntament, és de justícia celebrar que s'ha arxivat la denúncia contra el consistori d'Igualada, que el seu dia havia aprovat una moció de suport a la resolució del 9 de novembre, aquella que ens va fer brillar a molts els ulls perquè va suposar la declaració d'intencions més important d'aquest període que va començar el 27 de setembre.

Mentre, la vida continua. I a les espanyes, de les eleccions del 20 de desembre, no en saben com afrontar una investidura per formar un govern i hi tenen un sudoku muntat que seria d'allò més senzill de completar si no fos... si no fos perquè hi ha un guarisme que repeteixen tots els jugadors i no l'acaben de tancar. Ja el sabeu: ensopeguen tots amb Catalunya. Catalunya -la de la deriva independentista- marca absolutament l'agenda dels espanyols, des del govern “en funciones” que no ha deixat d'actuar contra nosaltres denunciant davant del TC tot el que surti del Parlament, amb la qüestió estrella de la conselleria d'Afers Exteriors (no ho poden pair!) fins, com hem dit, a esdevenir el nucli de les negociacions per a tirar endavant una investidura. I avui, tant el PP com el PSOE tenen en “el tracte” amb Catalunya la prova del 9 per demostrar qui és el millor defensor de la unidad de España (sense competir amb la monarquia, la qual va jurar defensar-la, la unidad, en el llit de mort del dictador Franco, com ens recorden ara amb reportatges). Som al centre de les seves preocupacions, els del PP de manera directa i contumaç, fent servir tots els braços: tribunals, mitjans de comunicació, el joc brut diplomàtic-; el PSOE fent el paper de bon samarità, que ens vol salvar de les nostres desgràcies: “Jo demano al PP unitat per aturar la degradació de la convivència a Catalunya”, va dir a la premsa Pedro Sánchez.

Nosaltres, des d'Igualada, des del Parlament, des del Govern hem de fer possible l'adveniment de la República amb amabilitat, fermesa, convicció i radicalitat democràtica, a la manera de Muriel Casals, és a dir, amb la pràctica de murielisme que tenim encomanada: des de la convicció que “Nosaltres som el somni i, com ella, som el somriure de la revolta, ben compromesos a completar-la, la revolta.