Hi havia de sortir l’aigua, en aquest «paper», vull dir. Pels aiguats d’aquest octubre que han animat la vida i el cicle de la natura dels pròxims mesos ... Quin goig aquests dies sentir el soroll de l’aigua pels voltants de can Titó, com si fossis en una vall pirinenca. I també, ai!, per la remor contínua de la veu dels qui volen la municipalització del servei de l’aigua; una remor canalitzada fins a confluir en la manifestació de dissabte dia 26 que va recórrer els carrers d’Igualada, des de la plaça del Rei (Neptú), sota l’amenaça -quina paradoxa – de l’aigua de pluja... Molta gent, com diu el tòpic, va desafiar la climatologia i va sortir a manifestar-se a favor de la gestió pública de l’aigua. I va sortir al carrer per demanar als ajuntaments la municipalització del servei, trencant -com el cas «pendent» d’Igualada- amb la privatització secular que regeix en més de dos municipis de l’Anoia.

Cal reconèixer la feina de la gent d’Aigua és vida, compromesos en aquesta feina exemplar per aconseguir que l’aigua esdevingui un servei d’acord amb la naturalesa de bé comú que tothom hi reconeix. No em puc estar de recordar la força de Lo riu és vida, aquella campanya extraordinària per salvar el transvasament de l’Ebre que va mobilitzar tot el país en solidaritat amb les Terres de l’Ebre ... i el protagonisme que hi va tenir Carme Forcadell, la nostra Presidenta del Parlament, avui empresonada a Mas d’Enric. 

Ni aigua!, no ens voldrien donar,  això em repeteixo des que hem conegut  les penes sol·licitades per la Fiscalia de l’Estat als presos polítics en la causa general «muntada» contra Catalunya; ja ho deia i ho pensava com tanta gent, i ho continuo pensant davant  la postura inhumana que mantenen el govern espanyol i els impresentables PP i Ciutadanos que ens neguen qualsevol opció d’eixida política a la demanda del dret a l’ autodeterminació del poble català.  Ni aigua per als qui, ens diuen, volem trencar la «sagrada unidad» espanyola encapsulada en la seva Constitució. Ni aigua per als presos polítics, alguns en presó preventiva (!!!) des de fa un any i mesos i mesos, els altres. Ni aigua!, és a dir, sense llibertat ni dret a la vida familiar estroncada que en alguns casos fereix la sensibilitat més elemental: penso en la situació de Jordi Cuixart i Oriol Junqueras condemnats de per vida a perdre’s els primers anys del seus fillets. I a més d’aquest drames personals, gens menors, repeteixo, ens neguen l’aigua, és a dir, el dret a la vida política digna que ens suposa l’aspiració a la independència de tants catalans. Espanya, sí, diguem-ho així, ens nega el bé comú bàsic que és la llibertat i l’aspiració per decidir el nostre futur, de fet, com ens fan notar aquests dies, en negar-nos l’aigua ens avisen que no només ens jutgen (i ens volen trinxar amb la sentència condemnatòria) sinó que ens volen eliminar de la faç de la Terra per sempre més. Tanmateix, nosaltres sabem que poc o molt continuarà plovent i disposarem d’aigua i de més saó. I si no, fixeu-vos en el magnífic exemple dels qui cada vespre canten al Kursal i amb el seu cant, com l’aigua fina, assaonen i condicionen el futur desitjat de tanta gent.