A veure com ho pelo. Us ensenyo les meves cartes: jo ahir vaig votar i, és clar, no sé si he guanyat, per bé que he votat perquè es “vegin” els resultats del 27S, els nostres. Això em porta a (tornar a) parlar del nostre procés, allò que tenim els sobiranistes entre cella i cella, el que ens té amatents des de les 20 hores del dia 27 de setembre, diumenge farà tres mesos i que, a Esparreguera, ai!, no, a Girona, representa que hi poden haver noves.

Ara, doncs, tothom està pendent del 27de desembre, de fet tothom estem pendents de la CUP: divendres al concert de Nadal surava per la plaça de l'Ajuntament, fa dies pels carrers de la ciutat el personal vol dir la seva i t'atura i et pregunta i t'inquireix; o ets tu que preguntes i vols saber el grau d'ansietat sobre l'estat de la qüestió; les xarxes en van plenes i, com sol passar, amb un cert grau de toxicitat. Fins hi ha qui vaticina trobades familiars nadalenques amb canalons farcits d'enfrontaments... Com ens en sortirem? Per què no ens n'hem sortit? Com som els catalans! Ara que ho tenim a tocar, amb un Parlament amb 72 sobiranistes confessos. I aquesta setmana, segons el programa conegut de la CUP, tornem a especular amb les 4 opcions que es debatran i es votaran el diumenge postnadal i preanynou.

Al gran públic no li és fàcil d'entendre la situació. Hom recorda la rotunditat amb què la CUP afirmava allò que no havíem de patir per ells, que per ells no descarrilaria la cosa; i ens van dir ens interessa més el què i el quan i el com abans que el qui; més endavant també han fet valer la necessitat d'eixamplar la base social i les dificultats d'aquesta empresa si s'investia Artur Mas. Tot plegat és raonable, però també ho és el plantejament i l'exigència de Junts pel Sí: el candidat a president de la Generalitat (no de la República catalana) és Mas i en divuit mesos es comprometen a tirar endavant el procés, amb els acords pertinents que hauran negociat aquests dos mesos llargs i que han de suposar guanyar més ciutadans a favor de la Constitució que s'haurà de votar. Hem apuntat que l'home del carrer -més format i crític que el de la mítica cançó de Quico Pi de la Serra- el que ha sortit els Onzes de Setembre, ara vol entesa i acord, amb el millor punt de partida possible per complir la Resolució del 9 de novembre i, finalment, per arribar a votar la Constitució de la República Catalana. Amb la preocupació i fins l'alarma d'aquest home del carrer, han aparegut des de fa dies un bon grapat de veus rellevants de la “riba cupaire”, de personalitats que clamen perquè es desencalli la situació i es formi el govern que ha de liderar el procés tan esperat: Jaume Soler, l'alcalde d'Arbúcies, Eva Serra, Carles Castellanos, Pep Riera, l'home de la Unió de Pagesos, el manifest de suport al procés independentista, signat per una vintena, entre els quals Carles Sastre, Montserrat Tarragó, Àlvar Valls...; i la veu de tants anònims, com passa pels carrers d'Igualada, votants de la CUP que manifesten amb tota la franquesa la preocupació per la no solució...

La Independència és la clau, el sarment, el primer gran pas de la Revolució catalana per a aconseguir-ho tot, des de les imperfeccions del punt de sortida, és clar; no ho podem tenir tot el primer dia, també ho saben la CUP, per bé que forcen tant per disposar d'una eixida prou neta. La revolució després de 300 anys és començar a disposar del camp de joc que deia LM Xirinacs: sense camp no hi podem jugar, el camp de joc és el principi de l'alliberament nacional. Ningú no ha de claudicar de res. La vida continua o, més ben dit, comença amb unes millors expectatives -les millors, impensables fa poc- per a tothom. Per a tothom! La qual cosa voldrà dir, lògicament, que ningú no obtindrà tot el que “havia carregat” en el seu programa i, tanmateix, culminar el procés fins arribar a votar la Constitució de la república que és la situació desitjada per la majoria de votants del 27 S i també per a la majoria expectant que serà a les portes del Teatre de la Passió d'Esparreguera d'aquest 27D... Ai!, no, que serà al Complex Esportiu Palau de Girona, a can Jaume Piquer, el nostre Jimmy, a qui ens tornem a encomanar...