Havia decidit aquesta vegada parlar de civisme a la nostra ciutat i ho volia relacionar -santa innocència!- amb el Procés. Ara, amb el temporal desfermat aquests dies a Gràcia encara ho veig més pelut i més “perillós”.

No vull fer cap lliçó de comportaments cívics per bé que, com qualsevol veí, em quedo astorat amb les deposicions dels gossos que empastifen les voreres dels nostres carrers; o bé sofreixo l'agressió de la música dels cotxes que amb impunitat deixen les finestres obertes per fer-se notar; o les motos amb sorolls infernals; o els altaveus dels mòbils amb músiques impertinents, sense entrar a considerar els brams de molta gent en llocs i situacions que demanen més discreció (hi ha un article de Pau Vidal a Vilaweb que us recomano); o me'n faig creus de l'escàs ús de papereres i els panorames desoladors al voltant dels contenidors d'escombraries... I sí, és clar, em preocupa la brutícia de les pintades a les parets, amb penjaments de tota mena, no només reivindicatius, com els que han estat causa de denúncia de fa poc a Igualada -a les plaques de carrers i places per reivindicar més noms de dones a la via pública- o els produïts al llarg de la manifestació contra el desallotjament de l'Espai pels Somnis; fet que a més del necessari ressò ciutadà -de la manifestació i el fet, vull dir- també ha provocat reaccions com la de Jaume Farrés en aquest espai d'opinió amb un article contundent contra les pintades i agressions al mobiliari urbà ...: Servidor també s'apunta a censurar els comportaments incívics que comporten destrosses i lletjor (per cert que jo hi vaig ser, a l'inici de la manifestació, però no la vaig acabar).

Ja sé que l'episodi protagonitzat pels joves de l'Espai pels somnis és d'una altra índole, situat en les coordenades de la revolta generacional dels “Joves” i de la lluita contra el neoliberalisme i contra 'el sistema'; i, tanmateix, com assenyala i es dol en Farrés ells han d'entendre que no a tot s'hi val, que hi ha unes normes de comportament que garanteixen “una pau de la via pública”; i jo hi afegiria per al moment que vivim, immersos en el procés per la Independència, que ens cal una exemplaritat afegida en l'espai públic per a no “ferir” sensibilitats -ja m'enteneu- entre aquells que esperen qualsevol nyap per a atacar el procés i els independentistes.

De tot plegat, se'n diu contradiccions. Mentre ens acostem a Ítaca, ens toca conviure i fins i tot malviure amb comportaments que voldríem eradicats o reduïts com els exemples d'incivisme que tots identifiquem; de la mateixa manera que en aquest moment de trànsit estem sota l'òrbita del neoliberalisme capitalista, augmentat per la llosa de l'Estat espanyol... Certament no podem plegar-nos de mans i deixar que campi l'incivisme i tampoc podem deixar de vigilar i combatre tothora les formes salvatges del neoliberalisme; dit això -i acceptant-ne la simplicitat- vull cridar l'atenció per superar contradiccions tot treballant per assolir l'objectiu del procés sobiranista, sabent que amb l'Estat tindrem més recursos per argumentar i convèncer els incívics i treballar per la justícia social,

Vull agafar-me a la cançó D'un temps, d'un país d'en Raimon; ja sabeu, la que diu allò : “... d'un país que ja anem fent!”; i que també diu: “No creguem en la misèria necessària, diuen, de tanta gent”.