Oi que sembla que ja hagi transcorregut molt temps de la Via Catalana de l'Onze de Setembre? Des d'aleshores, en poques setmanes han passat un munt (tot un món) de coses: la resposta epistolar de Rajoy a Mas, els derrapatges continus del PSC, les postures gairebé pornogràfiques dels partits innombrables; el Debat general del Parlament i el resultat aclaridor de les votacions de les Resolucions. Tanta intensitat en poc temps pot haver ajudat a pensar que la Via queda molt lluny. I encara en el suposat allunyament hi ha pogut influir l'aparició dels miratges de terceres vies, les que no porten enlloc com ens ha il·lustrat de manera magistral el dibuixant Farreres amb el seu fantàstic acudit d'El Periódico de diumenge.

Tot i que no em sé estar de recordar sensacions i constatar els efectes de la magna Cadena humana, res no serà igual, i ja ens entenem: després de la Marxa del 2012 i de la Via Catalana d'enguany, ja no podem fer més assajos, ni més demostracions al món; no hem de cobrir més trams, ara es tracta de fer trams del recorregut real, el que ens ha de portar a lloc. Per no distreure'ns amb terceres vies instigades per Duran i Lleida i el grup Godó i aplaudides per l'enganyifa federal dels socialistes, jo demano mantenir l'obertura de vies secundàries que conflueixin a la Via principal, la Catalana via. Es tracta de mantenir el tremp en la vida de cada dia, com diu la història que va fer el poble barceloní el 12 de setembre de 1714, l'endemà de la desfeta; la història que recull, per cert, de manera emocionant el testimoni de pedra del Born.

Vull dir que, en clau local, per exemple, és d'allò més important que totes les iniciatives que generi el teixit associatiu ajudin a fer bullir l'olla, que tot tingui ressò sobiranista, gosaria dir. Amb naturalitat, si voleu, però que incideixi en el procés. Celebro des d'aquí activitats d'aquests dies que em poden servir d'exemple: la primera, encara calenta, és la Fira de setembre que ha recollit tot d'elogis a partir de la “nova” modalitat, de tornar a ocupar l'espai públic. Una segona, del cap de setmana anterior, el Mercat de lletres amb un programa variat i valent: ”el dia que les lletres prenen la paraula”, hi deia el subtítol. Una jornada que va sumar una colla de propostes excel·lents com la taula rodona de valents representants de petites editorials, o un excel·lent recital poètic de l'obra de Salvador Espriu.

I ja que he fet servir el verb 'sumar', acabo fent esment especial a l'aparició lluminosa de Súmate, una associació d'independentistes convençuts que se senten espanyols pels seus orígens i que, tanmateix, han descobert la condició de catalans damnificats per raó de l'Estat espanyol i han abraçat la causa sobiranista: un exemple que ha de produir benèfics efectes en els “baixos llobregats” que tenim pel Principat. Benvinguts a l'Aplec!

Francesc Ricart