La poc exemplar descendència del general Pere Vives (I): els aviadors franquistes

Un dels personatges més cèlebres de la història d'Igualada és el general Pere Vives Vich. Sense l'aura romàntica del Capità Muntaner —que va ser lleial a la República i va plantar cara als feixistes—, el general Vives, d'una generació anterior, no va prendre partit pel bàndol alçat, en part per l'edat: tenia 78 anys quan va començar la Guerra Civil espanyola. El seu paper determinant en com s'ha configurat Igualada, i de retruc la Conca d'Òdena, va acompanyat de la seva persistent presència en els noms d'equipaments, carrers o en monuments. Però si aquesta trajectòria és controvertida, molt més ho és la de la seva descendència. Una descendència gens exemplar.

El 28 de gener de 1977, en un funeral per agents que havien mort en un tiroteig, un capità de la marina espanyola es va escridassar amb el tinent general Manuel Gutiérrez Mellado, que era cap de l'Estat Major. Gutiérrez Mellado, adherit durant dècades al feixisme, era un dels pilots de la Transició a l'exèrcit, i se les va tenir amb aquest 'ultra' que ja havia protagonitzat diversos incidents aquells anys. Aquell individu era Camilo Menéndez, net de l'igualadí Pere Vives Vich. I com els seus oncles, els fills del general, personatge amb un currículum bolcat en les forces armades espanyoles i adscrit al franquisme. Tres dels onze fills de Pere Vives, els tres varons, van tenir carreres militars enllaçades al franquisme.

Fernando, al cos jurídic de l'estat major franquista

Pel que fa al primogènit, Fernando, la seva carrera militar és la menys destacable, però com els altres dos fills, no va ser lleial al govern republicà. Durant la guerra del 36, formava part de l'estat major franquista –en el cos jurídic– i després va estar en diversos càrrecs, entre ells com a coronel auditor a la sisena regió militar. Va ser el 1958 a la inauguració de l'aeròdrom Igualada-Òdena.

Sí que hi ha un detall sobre la seva posició durant la guerra, que recull un estudi, 'La Guerra Civil en Cantabria', que es troba a la revista Monte Buciero. Els autors de l'estudi esmenten que la família d'un militar lleial de l'aviació, Antonio Gudín, va demanar a Fernando que intercedís per evitar el seu afusellament. La resposta de Fernando, que no hi podia fer res: "en todas las guerras muere mucha gente, justa o injustamente".

Teodoro, un altre exponent militarista

Teodoro Vives Camino va ser el segon fill mascle del general i el que va assolir més nom. També es va dedicar a l'aviació militar i va tenir el seu paper a la guerra d'Àfrica amb les anomenades "tasques de pacificació". Els pilots espanyols, en aquell conflicte, van utilitzar en alguns casos armes químiques contra els soldats i la població rifenya.

De l'estança de Teodoro Vives a terres guineanes no hi ha gaire informació. Va participar en projectes de cultiu d'oli de palma i va desenvolupar una afició per l'entomologia, que va quedar testimoniada per una col·lecció de papallones que va portar a Madrid el 1928. Va deixar l'Àfrica per una malaltia tropical. El seu paper durant la Guerra Civil va vincular-se, com també els seus germans, al bàndol feixista. El cop d'estat el va enxampar en la zona republicana i va fer mans i mànigues per arribar al territori dominat pels revoltats, passant per França, però no va poder pujar a un avió i combatre fins el 1938. El 1939 va ser ferit greument quan una bateria antiaèria el va encertar a Vic.

El govern feixista va recompensar el seu fervor i el va fer comandant d'un regiment d'avions Heinkel 111 a Saragossa (uns aparells regalats pels nazis a Franco, els mateixos avions que van matar milers de civils a Varsòvia i Londres). Després el van designar cap de l'estat major de la regió aèria dels Pirineus. Teodoro va ser dels pilots que va participar en els vols de "reconeixement i localització" de les partides de maquis que s'infiltraven a través de les muntanyes. El febrer de 1946, en un vol Barcelona-Saragossa que feia amb una de les seves nebodes, l'avió es va estavellar al terme municipal de Fraga. No hi va haver supervivents.

Francisco, fill adoptiu d'Igualada

El més longeu dels fills de Pere Vives Vich va ser Francisco, que viuria fins els 96 anys. Nascut i criat a Azuqueca de Henares, la llar del general Pere Vives un cop es va establir al centre de la Península, també va arribar al grau de general. Francisco va ser enginyer aeronàutic també i va participar a les operacions de repressió al Rif. Va ser agregat militar de l'ambaixada espanyola a Cuba i va participar en la construcció de l'aeroport de San Pablo, a Sevilla. El tercer fill mascle de l'igualadí s'havia retirar quan el govern de la República havia impulsat la reforma militar, però quan es va produir el cop d'estat va veure el cel obert per integrar-se de nou en la vida castrense. Es va adherir al bàndol franquista, admès amb el grau de comandant, i va ser premiat abastament durant la guerra i els anys posteriors.

De fet, va ser el primer president de la fusió dels clubs Athletic Club de Madrid i Aviación Nacional, és a dir, l'actual Atlético de Madrid, l'octubre de 1939. També seria Director General d'Infraestructura de l'arma aèria espanyola. Els ascensos van continuar: el 1943 va ser fet coronel, el 1956 va passar a ser general de brigada i el 1964 tinent general. En aquells anys, vindria a la ciutat del seu pare a veure la inauguració del seu monument al Passeig Verdaguer —el 1957, amb el seu germà i les seves germanes— i a rebre la distinció de fill adoptiu de la ciutat.