Titulo aquest article amb les paraules amb  què vaig acabar l’anterior. Són de l’enyorat Ovidi Montllor, que ben aviat farà 20 anys que va morir. Bé, ell deia que no moriria, que faria vacances, i de fet és com si encara fos viu, perquè som molts els qui el tenim present  tot sovint.

Doncs si dic que tot comença en un mateix, és perquè penso que tots podem fer una mica d’autocrítica. Si els milers de persones que vam votar Sí-Sí el 9N, tinguéssim tots una actitud encara més coherent  i conseqüent en molts detalls del dia a dia, als quals ara donem poca importància, aquest país avançaria molt més cap a la independència i la recatalanització.

De petits ens deien que, abans d’adormir-nos, féssim un examen de consciència per repassar allò que havíem fet bé, o no tan bé, i veure en quines coses podíem millorar. Per altres bandes, al Cau per exemple, també apreníem la importància de ser persones compromeses i de fer bones accions. I el Capità Enciam també ens va saber inculcar que “Els petits canvis són poderosos”. Deu ser per això que jo no em sé estar d’anar-me’n a dormir tranquil si abans no he fet la bona acció del dia, una com a mínim. Lògicament de bones accions se n’han de fer en molts àmbits, però jo aquí em vull referir a les que podem fer en clau de llengua i país.  Us en poso un exemple.

Dilluns vaig anar a fer-me una radiografia en un CAP de Girona. Érem en un passadís ple de portes i per megafonia anaven cridant  les persones que ens estàvem esperant, perquè entréssim per una o altra porta. Una veu anava cantant noms i números de porta. Però em va sobtar que va dir un nom i cognom d’aquells que encara no estem gaire acostumats a pronunciar, concretament d’una persona d’origen africà, i automàticament va canviar de llengua i va dir en castellà a quina porta havien d’entrar.  Es va alçar una nena de 10 anyets, que estava amb la seva mare, totes dues ben negres, i va entrar a fer-se la radiografia. Mentrestant, la noia de la megafonia continuava avisant la resta de pacients en català. També avisava quan ja podien marxar, quan havien comprovat que la radiografia havia quedat bé, i es va tornar a repetir la mateixa situació; quan va dir el nom de la nena d’origen africà, va dir en castellà que ja se’n podia anar. Lògicament, es tractava d’una nena que estava escolaritzada aquí i que segur que entenia i parlava perfectament el català. No em vaig saber estar d’anar-li a comentar, tan educadament com vaig saber, a la responsable de la megafonia si s’adonava que això que feia no tenia solta ni volta, que pressuposar que una persona pel fet de “fer cara de ser de fora” no entendria el català, no tenia cap justificació. I, si pel que fos, hi hagués alguna persona que no arribés a entendre la diferència entre “porta quatre” i “puerta cuatro”, o “pot marxar” i “puede irse”, els que érem a la sala d’espera ja li ho faríem entendre,  com es fa sempre quan hi ha algú que bada. 

La noia de la megafonia em va semblar una d’aquelles gironines de tota la vida, que segur que va anar a al Via catalana i a votar el 9N, i segur que el dia de Nadal, a la sobretaula (o en qualsevol altre tertúlia amb les amigues) possiblement sigui de les que opina que hi ha molta immigració i que cada vegada se sent menys el català. Quan li vaig exposar el tema em va dir que sí, que gràcies, que tenia raó, però que ella feia aquest canvi automàticament sense ni adonar-se’n. No m’hi vaig poder quedar més estona per comprovar si canviava aquest mal hàbit, però vull creure que el meu comentari li hauria fet fer una mínima reflexió. Estic convençut que sí aquests tocs d’atenció els rebés més sovint, al final s’adonaria que li cal un canvi d’actitud. Més enllà d’haver-li fet el comentari, abans de marxar em vaig adreçar al taulell d’entrada i vaig demanar un full de suggeriments, per deixar constància d’aquest fet, desitjant que des de la direcció del centre prenguessin consciència d’aquestes situacions, i miressin de sensibilitzar més els treballadors.

Per acabar-ho d’arrodonir, mentre estava omplint el full, vaig veure que una senyora, d’origen sud-americà, s’adreçava a la noia del taulell i li feia una consulta en català, i aquesta (que m’havia atès feia un moment i era catalanoparlant) li va respondre directament en castellà. Sort que la senyora es  va mantenir en català i al final la recepcionista ja no li va canviar més de llengua.  Està clar que és un prejudici racial el que fa que molta gent canviï automàticament de llengua. 

Sé que això pot semblar un conte o una història inventada, però us asseguro que és ben real. Bé, m’imagino que si us hi fixeu, de casos així en podeu trobar molts per tot arreu. Confio que m’hagi sabut explicar mínimament, i desitjo que pugueu fer una reflexió personal per revisar els vostres hàbits lingüístics perquè, si anem badant, és qüestió d’anys que a Igualada o a Girona la situació de l’ús social del català esdevingui semblant a la que ara es viu a Perpinyà o a Alacant, que els avis d’aquestes ciutats us poden assegurar que quan ells eren joves era ben diferent. 

Per cert, aviat se celebraran els actes de Renovació de la Flama de la Llengua (el mosaic de la foto és del Santuari de Lluc, a Mallorca, que també manté sempre encesa la Flama de la Llengua). Des d’Igualada s’organitzen autocars per pujar a Prada de Conflent  el dissabte 31 de gener, i a Montserrat el diumenge 22 de febrer. De fet, a Montserrat la intenció és anar-hi a peu durant la nit.  Amunt que fa pujada!