Portem uns dies de neguit per la incertesa del futur més immediat, i aquest és un tema recurrent en un bon grapat de converses. D’això van aquestes ratlles.

Un vell amic, un lloc tranquil, un trago, necessitat de parlar i d’escoltar. Ingredients necessaris per fer petar una xerrada d’aquelles que, com acostuma a passar sovint, serveixen per buidar el cap i per marxar amb les idees més tèrboles que abans d’arribar. És allò que ens passa als que estem instal·lats en aquesta maleïda sínia.

El meu amic és una d'aquelles persones amb conviccions profundes, no d’ara, sinó de fa molt de temps, i que amb el 20D a la cantonada valorava seriosament no anar a votar. "No hem desconnectat? Doncs què collons he d'anar a votar ara a Espanya! Tant me fa qui guanyi". Això és el que li deia el cor.

Però, per una altra banda, el cap el matxacava amb la idea següent: "Si això ho fem molts dels qui el 27S vam votar Junts pel Sí, a Catalunya pot guanyar C's, i serà insuportable aguantar la lectura que els unionistes faran d’una victòria espanyola aquí.

Coincidíem  que aquest panorama ens estava generant uns debats interns importants. Assemblees obertes constants, amb el cor i el cap barrejant sentiments i pragmatisme per intentar arribar a un pacte. 

Total, que com acostuma a passar en aquestes xerrades, arriba aquell moment en què inconscientment vas anant cap el carreró sense sortida de sempre, i comencen aquelles petites però a la vegada perilloses "desconnexions". Perilloses perquè quan qui tens davant deixa anar allò de "Ho entens?, així no ens en sortirem mai..." corres el perill que un sí o un no rotund encabroni la situació o constati que fa estona que tu ja no hi ets.

Una d’aquestes petites desconnexions em va retrocedir fins al 27S. Reconec que sóc dels de la fe. Dels que pensen que, no sé com, acabarem tenint president i govern abans del 9 de gener, i que, sobretot, el tindrem amb el suport d’una majoria parlamentària que ens permetrà arribar al final d'aquest període de transició. Però el cert és que, a dia d’avui, després de quasi tres mesos, el més calent és a l'aigüera. Constatar això m’emprenya, em deprimeix, em costa poder raonar i em costa saber escoltar. Ingredients propicis per desconnectar. Aprofitant un dels moments en què un glop de cervesa el va deixar en silenci, i abans no prenguéssim mal, vaig tallar el relat del seu discurs en sec. "En seguirem parlant, ara no ho aclarirem. Tinc una reunió i ja faig tard. Ja em diràs qui ha guanyat, si el cap o el cor. Pago els tragos. Ens truquem."

Preocupat perquè no em contestava cap trucada, ahir rebo un correu, en què, entre altres coses, em recorda que segueixo sent un impresentable i escriu "A la propera, busca alguna excusa que no sigui la reunió. Està molt gastada aquesta. I, per cert,  si ho dius... paga! Tu no sé què faràs, jo tinc clar que el 20D aniré a votar amb una pinça al nas, però hi aniré. I aquesta vegada si, passi el que passi, serà la darrera que voto a Espanya, i votaré a favor dels que volen fer la independència."

Gràcies amic, quan llegeixis aquest article sabràs que una vegada més tornem a coincidir gairebé en tot. També a votar per darrera vegada en unes eleccions espanyoles. Seguiré el mateix camí costerut que tu, no sé si amb pinça o sense. I també, com tu, votaré independència.

Aquesta vegada no ens ho deixen fer Junts, per tant, i com gairebé sempre, un ho farà en clau Republicana i l'altre en clau Democràcia i Llibertat. SORT!

I tranquil, la propera SÍ, la pagaré jo.