La Laura prova d’entrar al lavabo, però la filla petita està en plena apoteosi transformadora i desisteix de dutxar-se. A l’altre, hi ha el marit tallant-se els pèls blancs de dintre el nas. Només són dos quarts de vuit del matí i no hi ha llet a la nevera. Al damunt, hi ha vaga de metro. A l’autobús, com a mínim vint minuts més de trajecte, seu al costat d’un individu que a crits diu que té un amic, que és un capullo, que necessita 19.000 euros per arreglar uns apartaments de Palamós, que ha heretat del seu pare, i que si es reformen es podran llogar molt bé, perquè quan més petits són aquest tipus de pisos, més fàcil és entaforar-los als turistes, i això que tenen una merda de terrasseta.

A l’oficina, la nostra dona protagonista s’enganxa amb un del departament de compres perquè veu del tot normal que més de deu milions de francesos hagin donat el seu suport a Marine Le Pen, mentre la cínica que no es mou ni per les manifestacions dels onzes de setembre diu que ella, de ser francesa, no hagués votat ni per la fatxa ni pel Macron, que és de la colla que ha provocat el daltabaix mundial, que ara proven d’arreglar llençant més gasolina al foc.

El dinar,  una amanida amb un pit de pollastre, unes nous i uns trossets de formatge, se li posa del revés perquè tot mastegant un tros de kale nota una textura estranya al paladar i s’adona que entre el queixal del seny i la geniva hi ha quelcom semblant a un petit llimac.

A la tarda, amb la llengua fora, ara perquè va tard, surt esperitada cap al centre, perquè ha encarregat una vedella de Girona a la Boqueria, en plena Rambla barcelonina, pel dinar de dissabte. Per poc que no es trenca una cama, ensopegant amb la maletota que arrossega sense esma un noi color de gamba, mentre la seva xicota prova de plasmar com riu el cap d’un lluç ajaçat enmig del gel i al costat d’uns raps vermells.

Quan ha de pagar, la Laura s’adona que s’ha deixat la tarja de crèdit a casa i que no té prou  calers per fer front al tall que ha de servir per celebrar els 25 anys de feliç i rutinari matrimoni.

De nou, al carrer, topa amb una manifestació de capellans enfadats amb la mare superiora d’un convent de la Congregació que traspassa missals a una biblioteca andorrana, sense que la resta dels membres del grup, tret del capellà de la parròquia, se n’assabentessin.

Quan, finalment, aconsegueix escapolir-se de la marxa de les sotanes enceses, topa de cara amb un personatge que du un peto fluorescent entre pit i esquena amb el nom d’una ONG i una mena de carpeta a la mà, que amb una veu condescendent i brandant un bolígraf Bic, somriu i li diu “Bon dia, guapa!”. De dintre la bossa de mà, treu l’aerosol nassal, i el ruixa sense pietat, mentre pronuncia: “guapa ho serà ta mare!”.