Anem a pams. Aquest teletip el volia dedicar al “campió de l’estafa”, al “rei dels lladres” del segle XX, el capelladí Antoni Llucià Bussé. Nascut el 17 de gener de 1890 al número 8 de la Travessia del Portal, aviat va demostrar les seves dots en l’art de fer desaparèixer diners, fins el punt que va cridar l’atenció de mitjans de comunicació com “The New York Times” o el francès “Le Figaro”.

El meu col·lega Sergi Doria n’acaba d’escriure una novel·la en castellà, “No digas que me conoces” , i així que la comences no pots deixar de girar les planes per seguir la peripècia d’un personatge enigmàtic i camaleònic –diuen les cròniques que va tenir una vintena de personalitats diferents- i que va deixar petja per on va establir-se, fins a morir en un pis del Passeig de Gràcia de Barcelona, amb només quaranta anys i sense que se sàpiga encara la causa exacta del decés.

Però diumenge es va creuar en el meu camí una comunió i no puc deixar de fer-ne esment, perquè em va cridar molt l’atenció tot el que allà vaig viure durant una hora.

No sóc creient i no poso els peus en una església si no és per veure algun dels grans temples espanyols que hem visitat els últims anys amb la família o per seguir les sempre interessants explicacions de Mossèn Bonet a la catedral de Barcelona quan ens hi convoquen en roda de premsa.

Diumenge, però, era provant de seguir una missa, mentre una desena de nens i nenes celebraven la primera comunió. Ni un segon de silenci. Durant tota l’estona va sobrevolar per la bancada un brogit sense aturador, malgrat que des de l’altar es va demanar en unes quantes ocasions silenci.

Almenys dues nenes, una d’elles no precisament petita i un parell de fileres per davant nostre, va estar menjant patates d’una bossa fins a saciar-se, mentre una altra criatura, aquesta, poc més de dos anys, era al bell mig del passadís, rosegant també uns tubercles fregits.

Els mòbils, en qualsevol punt de l’església, no paraven d’espurnejar, mentre el capellà s’esgargamellava amb un sermó que, al revés que els telèfons, no brillava.

En un altre moment de la cerimònia vaig presenciar, fins i tot amb una punta de nostàlgia, com una dona a l’altra banda d’on ens trobàvem injectava –així tal com ho escric- una medicina a una criatura de primària semblant al Dalsy que donàvem a la meva època a les nostres filles quan tenien dècimes de febre i que ara desconec com es diu, perquè crec que es recepten, principalment, genèrics.

Les úniques persones que semblaven no perdre el fil –confesso que vaig acabar desconnectant- formaven part d’un grup originari de Sud-Amèrica, sempre silenciosos i respectuosos amb les paraules que l’oficiant pronunciava.

Per rematar-ho, l’home que dirigia els cants desafinava més que els concursants que acudeixen als càstings dels programes musicals de la televisió.

Allà vaig riure. Aquí no em fa tanta gràcia.

Irene Dalmases