Descreguda com sóc, a vegades quan veig en alguns programes de la televisió els comentaris que apareixen dels espectadors sobre el que està succeint a la pantalla, imagino un grup de guionistes suant la cansalada per ser ocurrents, un pèl desagradables o, fins i tot, molt benevolents amb els entrevistats o els tertulians que comenten l'última hora de l'actualitat. A més, no puc creure que hi hagi algú que sigui capaç d'escriure Varcelona i quedar-se tan ample. Però resulta que no. Darrere la Montserrat d'Igualada, el Pere G. o la Pepeta del Papiol, hi ha persones reals que, dia sí, dia també, aprofiten per donar a conèixer les seves opinions i mantenir un contacte amb els artífexs d'aquests programes.

Sopant l'altre dia amb una amiga que treballa a la tele, m'explicava que molts dels seus interlocutors són dones grans, soles, a qui l'aparell del menjador els fa companyia i els ajuda a passar les hores, a més de moure-les cap el telèfon per expressar sense gens de timidesa el que pensen del procés sobiranista o de la mort de Gabriel García Márquez. Una d'aquestes incondicionals del mitjà, a la vuitantena, i que no deixa passar dos dies sense saludar la meva amiga, és la vídua d'un mític editor, desaparegut fa ja uns quants anys, home culte i refinat, que va tenir molt de pes a la Barcelona de fa quatre dècades. En morir, a més, es va descobrir que tenia un armari ple de novel·les seves que mai havia donat per publicar. Aquesta dona, deia, un dia d'aquests va deixar-se anar i, mentre tothom feia panegírics sobre l'autor de "Cien años de soledad", ella rememorava llunyanes trobades i descrivia un personatge no precisament simpàtic i a qui una vegada li va estar parlant durant un sopar tota l'estona en català, perquè sabia que això al colombià no li agradava gaire. Les Pepetes del Papiol són un pou de sorpreses.