Confesso que això del procés participatiu del dia 9 de novembre no m’agrada. Si els catalans tenim dret a ser preguntats, em decanto per un referèndum. I en els mateixos termes que el que van celebrar a Escòcia el passat mes de setembre. Amb una única pregunta i només dues possibles respostes. Pactat entre els d’una banda i els de l’altra.

Però com que això fa temps que tothom sabia que era impossible, em fa la impressió que el nou 9 només serveix per salvar la promesa de l’Artur Mas de deixar votar la gent, però no té cap validesa, més enllà de tornar a fer sortir molta gent de casa per marcar en una papereta el sí-sí.

En converses amb amics o amb la gent de la família ja m’havia posicionat dient que em semblava una pèrdua de temps i una despesa de diners innecessària, perquè, per molt que les urnes siguin de cartró i que hi hagi més de 35.000 voluntaris, posar en marxa aquesta maquinària no surt gratis. Posats a fer, he argumentat unes quantes vegades aquests últims dies, que el president convoqui eleccions anticipades i que els diferents partits facin les seves propostes i que el nou Parlament prengui la decisió que hagi de prendre.

Però dilluns, el Govern de l’Estat va fer públic que també impugnaria aquesta consulta alternativa, just el dia en què esclatava un nou cas de corrupció dins del PP i que el diari El Mundo parlés de comptes milionaris de l’alcalde Xavier Trias a Suïssa.

Vaig recordar un dinar amb Pilar Rahola fa un parell de setmanes, on, amb la seva vehemència habitual, ens deia a un grup de periodistes que el 9-N tenia tot el sentit perquè havia de veure’s com la festa del vot i la desobediència. Un moment, que fascinava especialment el món anglosaxó, que ara comença a estar pendent del que està passant a Catalunya.

En aquest sentit, l’escriptora recordava que als diaris nord-americans no hi havia referències sobre Catalunya en primera plana des de l’any 1936, mentre que ara, fins i tot, han escrit editorials sobre el procés.

Veient el moviment de l’Executiu de Rajoy de dilluns, hauré d’acabar-li donant la raó.

Així, doncs, tot i saber, gràcies a un article a La Vanguardia de Magí Camps (amb arrels a la Llacuna) el significat de “chichinabo”, demà miraré on tinc el local més proper a casa i m’acabaré d’informar sobre el 9-N, conscient que no rebré cap papereta ni la targeta censal. I que tinc el DNI en perfectes condicions.