Vam passar el cap de setmana a Girona. Ens vàrem divertir, vàrem menjar més que bé i vàrem comprovar que els apartaments que lloguen als turistes tenen els mateixos mobles d’IKEA que a Amsterdam.

La companyia va ser immillorable i, com sempre que fem excursions d’aquesta mena, vàrem acabar adquirint nous coneixements. Sense anar més lluny, vam descobrir que els dits “Banys àrabs” que hi ha molt a prop de la catedral, ni servien per banyar-se, ni eren àrabs. Són en un edifici cristià d’estil romànic i els que els utilitzaven no posaven els peus a l’aigua, tot i que sí que aprofitaven el vapor que aquesta desprèn quan s’escalfa, igual que en una sauna finlandesa.

També vam riure asseguts en un tron d’espases, clavadet al que surt a la sèrie “Joc de trons”, que com tothom sap, la temporada passada va ser gravada, en part, a la ciutat de les catifes de flors, i vam trepitjar el mateix restaurant on una embadalida Pilar Rahola parlava i parlava amb Marcela Topor, esposa del president Carles Puigdemont per a un programa de TV3.

La sortida va servir-nos, a la vegada, per comprovar que la capital catalana amb l’AVE queda a només 28 minuts, que pràcticament, no permeten ni acabar de llegir un dels assossegats contes del suís Peter Stamm amb el doctor Kennedy i les seves filles de protagonistes.

D’altra banda, van ser un parell de dies en què els diaris, les ràdios i la televisió catalana anaven plens de la possibilitat de l’ascens del Girona a la Primera Divisió de futbol. El partit era el diumenge a la tarda i als homes de Pablo Machín només els mancava un punt per aconseguir-ho i que a l’estadi de Montilivi s’hi pogués veure córrer al Messi, tot dirigint al Barça, o al Madrid deixant-hi uns punts valuosos d’aquí uns mesos.

Tanmateix, no vam trobar que hi hagués molt ambient. Certament, a poques hores d’iniciar-se el matx, era fàcil creuar-se amb gent amb la samarreta a ratlles blanques i vermelles i amb algunes banderes a l’aire pel carrer, però no hi havia aquella cosa que no sé com descriure, però que té a veure amb l’ànima, amb l’esperit.

Tot i que han passat molts anys, recordo perfectament l’esclat de la ciutat on vaig néixer el mes d’abril de 1989, després que l’Igualada d’Hoquei aconseguís la lliga de la Divisió d’Honor per primera vegada, amb una gran majoria d’igualadins vibrant amb la gesta, amb els carrers atapeïts com el dia de Reis.

Per no parlar, dels anys gloriosos del Barça de Pep Guardiola en que la ciutat on ara resideixo quedava petita per tots els que anaven de blaugrana, esperant el pas d’una rua amb molta samba i molta salsa.

A Girona, en canvi,  banderes estelades als balcons i onejant pels terrats, n’hi havia moltes. Des de la muralla eren més que evidents i des dels diferents ponts que creuen l’Onyar, també. Però amb els colors del Girona de futbol, poques, per no dir poquetes i això que vam voltar força i no només pel centre.

Al dia següent, dilluns, tot veient les imatges per televisió, amb milers de persones acompanyant l’autocar amb els jugadors pel centre de la ciutat, una vegada aconseguit l’ascens, vaig pensar que potser vam tenir una sensació equivocada i que sí que hi havia fam de celebració. Però menys que altres vegades que hem viscut en directe esdeveniments semblants.