Visc en un país molt estrany. Els de la convergència es desuneixen. El Barça, l’equip de futbol més important del món i que acaba d’aconseguir una fita històrica, es troba immers en unes eleccions on tots els qui  concorren es tiren els  plats pel cap i es fan retrets. Els millors restauradors del planeta, els del Celler de Can Roca, reivindiquen sense complexos la cuina senzilla i a peu de carretera dels seus pares, a base de macarrons i guisats de vedella.  L’entitat bancària per excel·lència té com a símbol una estrella que sembla dibuixada per un nen de P-3 i no una caixa de cabdals d’acer inoxidable dissenyada, posem per cas, per l’artista anglès Damien Hirst, el dels taurons en formol. I a Igualada, l’alcalde governa sense necessitat d’haver de pactar amb ningú i amb un aval que ja voldria l’Ada Colau a la plaça Sant Jaume.

Sense oblidar que el català de l’any és una monja de clausura, enamorada de l’Artur Mas; que la religiosa Maria Victòria Cardona, de família benestant de la Bonanova, és la monja del Raval; o que una altra monja de l’orde de Sant Benet es postula ara per governar-nos a tots si aconsegueix la confiança d’una majoria en els comicis del mes de setembre.

Des de fa unes setmanes, hi ha molts matins que m’he de pessigar  perquè només aixecar-me del llit penso que trepitjo Malta, on en un espai minúscul no pares de topar-te amb catedrals gegantines, estàtues de verges a les platges, i homes i dones d’església amb els seus immaculats hàbits creuant una plaça en direcció a un confessionari.

Res a dir als qui un bon dia decideixen entrar en un orde monàstic de l’Església. Allà cadascú amb la seva consciència. Però sí que trobo incoherent que les persones que han apostat per aquesta forma de vida, separada del món i dedicada a l’estudi, la pregària i la vida contemplativa, ens els trobem dia si dia també a l’àgora pública pontificant sobre cap on ha de virar la societat o com s’han de repartir els recursos per acabar amb les desigualtats.

Reconeixent, també, que aquestes dones avui tan mediàtiques formulen propostes amb les quals estic cent per cent d’acord i, que, a més, les diuen demostrant que tenen el cap ben moblat i que saben el que és el subjecte, el verb i el predicat.

Confesso, però, que mai no les votaré. Per una qüestió de principis i  perquè, tot i els desitjos de canvis que proposen per a la població civil, no les acabo de veure organitzant-se per fer l’autèntica revolució dins de l’Església,  aconseguint  que algun dia una dona sigui la cap d’Estat de la Ciutat del Vaticà i en una litúrgia a la Sagrada Família sigui testimoni de com un grup de capellans netegen amb cura l’altar, mig acotats i amb uns draps a les mans.