Un dia d’aquest hivern, la meva filla petita va arribar plorosa a casa perquè la mestra li havia requisat el seu telèfon mòbil, després que aquest sonés a classe, en oblidar-se de silenciar-lo. A més, la ràbia de la noia era doble: l’havien deixada sense una eina fonamental i indispensable de comunicació amb els seus iguals –no pas amb el seu pare o amb una servidora de vostès- i, al damunt, el so que va pertorbar els seus companys d’aula provenia d’un d’aquests missatges recurrents sobre la possibilitat de fer-se ric prement un botonet de l’aparell. Res important.

A l’endemà, em va tocar anar a l’institut a recollir-lo, mentre la tutora m’avisava que si tornava a passar no el veuríem fins a final de curs.

Pensava en aquestes escenes, fa uns dies, rodejada de diputats de tots els grups del Parlament, mentre el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, desgranava punt per punt els diferents projectes que té previstos dur a terme durant la legislatura, tot i que també reconeixia que compta amb un pressupost més que minso.

Cap sorollet de mòbil es va creuar amb el seu estructurat discurs, però hi va haver, al menys, dues diputades que no van saber estar ni cinc minuts sense conèixer el que els arribava a través de les seves respectives Blackberry. Per no ser imparcial, constataré que una era de CiU i l’altra era una exconsellera del tripartit, que, fins i tot, va treure’s les ulleres en algun moment per veure arran de pupil·la allò que li arribava a través d’aquest instrument.

La compareixença va durar més de quatre hores i, com tota sessió d’aquestes característiques hi ha moments avorridots i que conviden a la dispersió. Però si hagués fet el mateix que les dues il·lustres diputades, probablement, el meu cap m’hagués obert un expedient perquè hagués estat incapaç d’escriure dues línies coherents sobre tot el que es va viure durant aquella comissió de cultura. Com molt bé saben els professors de secundària, no es pot estar a missa i repicant.