Ara que ha mort, m’assabento que la periodista Odette Pinto havia nascut a Bordeus, de mare catalana i pare portuguès. De molt petita, però, va instal•lar-se amb la família a Sabadell, on va descobrir el món de la ràdio, convertint-se en una de les seves estrelles, especialment entre una determinada franja, majoritàriament femenina. No l’havia escoltat mai i fins fa quatre o cinc anys només em sonava de veure-la en algun programa de televisió, amb el cabell ros crespat i amb una veu engolada, molt pròpia d’altres èpoques.

Tanmateix, des que vaig començar a cobrir el lliurament del premi de novel•la ‘Ciudad de Torrevieja’ (*) vaig coincidir amb ella i el seu marit Jordi un parell de vegades.

He de reconèixer que hi ha determinats personatges que si me’ls miro amb els ulls de la nena igualadina que mai voldria deixar de ser em subjuguen, en el millor sentit de la paraula. Odette va ser un d’ells. Així que la vaig entrellucar la primera vegada a l’estació de Sants, per desplaçar-nos en tren cap a la ciutat alacantina, va ser com un imant per a mi.

Quan faig aquest tipus de desplaçaments per feina, provo d’anar amb una única maleta, no gaire grossa, i, si pot ser, amb el portàtil a dintre. Com és habitual, vesteixo amb roba còmoda i amb sabata plana, sense –en sóc conscient— mirar-m’hi gaire. L’Odette, en canvi, sempre al costat del Jordi, donava color a l’andana, amb un parell de grans maletes, adornades amb uns mocadors de tons vermellosos, per si acabaven desencarrilades, impecable, com si estigués a punt de presidir una recepció a Palau.

Ja dintre el tren, tant podia beure una copa de cava amb gràcia, com mantenir una llarga conversa amb els seus veïns de seient, sense deixar mai de somriure i de mostrar-se amable.

Una vegada arribats a l’hotel, la radiofonista aprofitava per posar-se un vestit de nit per assistir al sopar del premi literari, mentre els altres ens arreglàvem com podíem, amb una llibreta o un micròfon a les mans. I a l’endemà, ja acabada la festa, tornava a aparèixer amb roba diferent, de nou, majestuosa.

Amb el meu amic Dídac de COMRàdio, que també mira amb ulls de nen de Terrassa, no podíem deixar de seguir-la. Amb tota la seva espectacularitat, amb la cara retocada, amb els seus dits ossuts, era, però, una dona entranyable i que emetia bones vibracions quan t’hi acostaves.

En fer-se pública la seva mort fa uns dies, vaig rebre un SMS del Dídac on assenyalava que: ‘sense l’Odette els premis literaris i les estrenes ja no seran el mateix’. Certament.

(*) Ja sé que en català s’escriu Torrevella, però és en castellà com m’agrada visualitzar-ho ja que el mot em transporta als anys setanta i a l’inoblidable Kiko Ledgard , que des del mític ‘Un, dos, tres... responda otra vez’, va col·locar la població costera al mapa gràcies als apartaments que d’allà regalava.