La corresponsal de TV3 als Estats Units, Raquel Sans, publicava un tuit amb un impactant vídeo que podeu veure en aquest link en què l’extrema dreta desbocada davant la victòria de Trump, el corejava amb salutacions obertament nazis. Les idees de Trump espanten i les mesures polítiques que ha anunciat també. Però més enllà d’això, el seu to incendiari inflama els més radicals i encén els que no ho eren tant.

Crear un estat d’opinió no és difícil quan es tenen els mitjans de comunicació a disposició. Segons un estudi de la consultora mediaQuant, la cobertura mediàtica que va rebre el candidat durant els primers nou mesos de campanya equival a dos mil milions de dòlars en publicitat. Dos mil milions de dòlars invertits en un únic objectiu: causar indignació en una societat ja indignada.

El cap d’analítica de la mateixa consultora assegurava al Washington Post que, a més, Trump és fort en tots els mitjans: des de Twitter a la televisió, la qual cosa li ha permès impactar en tots els perfils de consumidors d’informació. I, tot plegat, tenint en compte com ha maltractat i insultat a la premsa...

Quan constantment veiem un candidat (un líder d’opinió) que fa obertament declaracions  políticament incorrectes -per dir-ho molt suaument-, s’obre la caixa de Pandora. El que al principi feia mal a l’orella, ja no sobta tant. I els qui ja tenien idees afins però no s’atrevien a manifestar-les perquè sabien que l’estat d’opinió general no els era favorable es destapen amb ganes.

Ha insultat a les dones, als llatins, als musulmans impunement i ha guanyat unes eleccions en un país demòcrata. Està clar que més enllà de l’extrema dreta ha convençut algú més. La conjuntura de crisi també és un ecosistema ideal per ideologies com les de Trump. Sempre és més fàcil donar la culpa dels nostres problemes als altres, als qui venen de fora.

Salvant totes les distàncies, a casa nostra, quan anys enrere pocs tenien problemes per comprar l’últim model de cotxet al seu fill, ningú es queixava del que duien les immigrants, ni estava ben vist fer-ho. Ara les ajudes que reben els nouvinguts són un tema recurrent. I em sembla bé si s’aborda com a debat: si tenen drets han de tenir deures, exactament com els nascuts aquí. No s’hi val a reclamar sense haver d’acreditar res. Però d’aquí a convertir-los en culpables de la nostra crisi només pels seus orígens és una altra cosa; a part de ser una solució tan fàcil i covarda com inútil.

Quants dels nostres nens hauran de marxar a viure a un altre país per tirar endavant? Ja us dic ara que jo no vull un món ple de fronteres i de murs per al meu fill. Vull que pugui decidir on vol viure, on vol treballar i que no l’insultin ni li retallin oportunitats només per haver nascut en un altre país. Vull que el jutgin com a persona, pels seus actes i per les seves aptituds. Tot i que veient on ha aconseguit arribar algú com Trump, crec que no anem pel bon camí precisament.