Tots els polítics saben que els nens són un recurs genial per captar l’atenció. Quan passegen pel carrer en campanya electoral, s’afanyen a fer tonteries al primer nen que troben o a agafar-lo a coll amb l’esperança que la càmera capti el moment. Tots sabem que aquesta efusivitat no és, per norma, directament proporcional amb el seu compromís amb l’atenció a la infància, i no tenen gaires miraments a l’hora d’aprovar lleis educatives que incrementen el percentatge de fracàs escolar, per posar un exemple.

Per això, després que la diputada de Podemos Carolina Bescansa hagi dut el seu fill de pocs mesos al Congrés per obrir el debat sobre la conciliació, han estat molts els qui l’han aplaudit mentre que d’altres –també algunes dones- li han saltat al coll acusant-la del que en diuen "postureig”, li han criticat que utilitzi la criatura o han denunciat que, a diferència de la majoria d’empreses, el Congrés té llar d'infants.

Les xarxes han bullit de comentaris en un debat molt polaritzat, perquè és innegable que la necessitat de conciliar la vida familiar i la professional afecta a molts. Vivim en un país on les lleis no afavoreixen que ni les dones ni els homes que ho vulguin puguin treballar i fer vida de família a la vegada, i menys quan es tenen nens petits. De fet, ni tan sols es contempla la possibilitat que sigui el pare qui vulgui criar el seu fill els primers mesos després de néixer.

Per sort hi ha algunes escletxes de llum. A més, les empreses que decideixen apostar pel benestar del personal s’adonen que així aconsegueixen una major implicació i rendiment dels treballadors. Desafortunadament, són una minoria.

Vivim en un país on les lleis són tan laxes que els empresaris amb menys escrúpols poden no renovar el contracte a treballadores pel simple fet d’estar embarassades o acomiadar-les encara que sigui amb indemnització. També són habituals les pressions a les empleades que acaben de ser mares perquè s’incorporin a la feina i a l’horari habitual el més aviat possible,  així com el fet de no oferir ni respectar reduccions de jornada ni permisos de lactància. I les afectades callen per por a perdre la feina o per l’esperança de recuperar-la.

Es menysté la maternitat, la paternitat i la criança com si fos un tema menor o, encara més, com si fos l’excusa que busquen alguns pares i mares per treballar menys. És a dir, que els mateixos empresaris que cometen il·legalitats impunement emparats per la por a l’atur tenen la poca vergonya de penjar l’etiqueta de ganduls i poc professionals als qui reivindiquen els seus drets. Tot plegat demostra una falta de respecte absolut vers el treballador.

I l’escàndol és el fet de dur una criatura al Congrés? Està clar que fa falta alguna cosa més que sortides de to com aquesta perquè d'una vegada es posi remei a les il·legalitats flagrants que tenim al costat de casa. N'hi ha per triar i remenar. Si teniu estomac, us recomano la iniciativa #yonorenuncio que impulsa l’anomenat Club de malas madres.