És la meva història, tot i que, evidentment, la pel·lícula està molt ficcionalitzada. Neix de records que jo sentia, d’emocions que jo sentia, de coses que m’han explicat, també està inspirat en les fotos de quan era petita. I amb aquesta barreja, tot aquest material es va anar transformat per donar-li forma de pel·lícula. Realment, el meu estiu de 1993 va ser bastant diferent al que ha estat la pel·lícula, ja que va ser un procés molt més llarg. Però bé, el punt de partida és real i els personatges també.

 

A mi m’agrada que sigui així perquè la vida és així. Poques vegades un explica com se sent. I com aquesta manera de funcionar, que no parlem mai clar, doncs m’agrada que el cinema també sigui així, com un joc amb l’espectador, que fa que hagi d’anar entenent, a poc a poc, quina relació tenen els personatges, què és el que ha passat amb la situació. I pel que fa al tema de la sida, clar, jo als sis anys no sabia de què havien mort els meu pares, no ho vaig saber fins molt més tard. I com que la pel·lícula està explicada des del punt de vista de la nena, d’alguna manera, això fa que la paraula no es digués.

 

Sí. Per a mi era important. Les ganes de fer la pel·lícula em sorgien amb aquesta idea de com una nena s’enfronta a la mort, com ho percep des del seu punt de vista –que és evidentment el meu–, i també com són els processos d’adopció. Tot això em va servir per estructurar la pel·lícula, per donar-li com aquest viatge emocional a la Frida. És una pel·lícula sobre la infància, la tendresa, l’estiu –que els nens viuen l’estiu d’una manera molt particular–, els jocs, i tot això havia d’estar present.

 

Volia combinar el to dramàtic amb allò lluminós. Per a mi els nens no deixen de ser nens per molt que els hi passin coses molt dramàtiques, no deixen de jugar i de riure i, sobretot, de tenir aquesta capacitat d’adaptació. Volíem que aquest to dramàtic es combinés amb la llum, els colors, els jocs, i malgrat que el moment és molt dramàtic, doncs que no fos un drama.

 

És el procés d’adaptació de la Frida, però també de la gent que l’envolta. Una de les coses que més me’n recordo és aquest canvi de viure a la ciutat i arribar al camp, aquesta sensació poètica de la natura, que costa acostumar-s’hi, i recordo que, al principi, em molestava molt. Per a mi, la forma com són els processos d’adaptació estructuren la pel·lícula. Primer, quan els nens arriben, tenen com un moment de lluna de mel, ja que es porten molt bé. Observen molt la família, per veure si es pot confiar en ells, i un cop saben que sí, és quan comencen a provar els límits, per veure fins on poden arribar. I un cop estan situats els límits, és aleshores quan comença a sortir com una relació de família més normal. Doncs una mica és això. Jo vaig partir de records meus per afegir molt sobre psicologia infantil, com són els processos d’adopció. I aquesta estructura em va servir, precisament, per col·locar tots aquests moments.

 

Clar, amb sis anys, no es pot entendre el què significa la mort, que la Frida no tornarà amb la seva mare, que a partir d’ara viurà amb aquesta nova família, i és que ella no té les eines per gestionar les seves emocions. Sense saber-ho, està enfadada amb el món, està dolguda. I a nivell emocional, són sentiments que no sap expressar, no ho sap posar en paraules, o no n’és conscient. Llavors, clar, surten o es manifesten amb aquesta rebel·lia.

 

En realitat mai parlàvem de la mort. Hem donat voltes a les emocions alentides en un procés de crear relacions, d’intimitat, entre els adults i les nenes. Per començar, vam escollir unes nenes que s’assemblessin una mica als personatges que estaven escrits, això ja feia tenir una base més fàcil a partir de la qual treballar. En aquest procés de crear relacions, fins i tot elles podien tenir converses fora de càmera que podrien haver estat part de la pel·lícula. El que vam fer és passar molt de temps els adults i les nenes, creant unes relacions entre ells, creant unes memòries compartides, com si ja haguessin viscut alguna cosa com a personatges. I fèiem coses molt quotidianes, com anar a comprar i, a poc a poc, es van anar coneixent. Clar, les nenes no van llegir el guió, i llavors vam estar com un parell de setmanes a la Garrotxa assenyalant totes les escenes de la pel·lícula i les localitzacions on es rodarien. Era una manera de passar per tot, perquè elles sabessin el que anàvem a fer. I durant el rodatge –que teníem tan sols sis setmanes de rodatge– i amb les nenes –que per temes legals tan sols es pot rodar unes sis o vuit hores al dia, màxim–, jo el que feia era parlar molt durant les preses, una manera de guiar les nenes, i que elles s’acostumessin a sentir la meva veu i amb les mirades. Així, quan havien de dir coses molt concretes, jo els llençava la frase i elles la repetien. Era una manera també de controlar l’escena.

 

 

 

Sí. En realitat som un país petit, encara que realment surten moltes pel·lícules malgrat que siguem petits. I és clar, evidentment, n’hi ha que funcionen més que altres. En qualsevol cas, jo estic super contenta. I és que realment no ens ho esperàvem. No era pas la nostra intenció, almenys la meva, però sí, ha estat una sorpresa absoluta.

 

Per a mi era molt gran. Aquesta expressió la porto sentint des del primer dia, amb frases com “és una peli petita i s’ha anat fet molt gran”. Clar, suposo que es refereix al pressupost. I tot i que es fan moltes pel·lícules, la nostra és una pel·lícula més aviat mitjana, pel pressupost que teníem. Però sí, explica una història petita, íntima. I és que no sé que vol dir petita. No sé, no sé. Realment ja m’hi he acostumat i no ho discuteixo.

 

Per a mi ha estat molt bonic tot el recorregut internacional, i nacional també, evidentment. A vegades una pel·lícula té èxit aquí i ens costa treure-la fora, però en el nostre cas va començar per fora. A mi m’ha permès donar la volta al món, he viatjat molt, ha estat un any molt intens i bonic. La sensació que tinc és que allà on anem la pel·lícula té una connexió molt semblant en el públic o un impacte emocional molt semblant. Després, evidentment, hi ha com matisos, que et pregunten coses concretes. Així, a França et pregunten molt sobre el context social, el tema de la sida; a Argentina, per més tòpic que sigui, sempre hi ha la sala algú que pregunta sobre la psicologia de la nena. Tot i els matisos, en general, la pel·lícula arriba a tothom d’una forma semblant, una sorpresa per a mi i el que ha estat més bonic, poder-la compartir amb el públic.

 

Literalment. Sí, sí, totalment. Ha estat molt bonic, també, tot i que començo a estar una mica cansada, i sobretot tinc ganes de treballar, o sigui, d’escriure, ja que és molt difícil trobar temps quan estàs així, en trànsit. Ha estat una mena de viatge per tot el món, molt intens.

 

Sí. Però està verd i no ho explico encara, perquè és difícil de fer el pitch, ja que tinc unes idees mal col·locades. Però sí, tinc dues idees, una més personal i l’altra menys, i segurament aniré per la que menys. M’haig de donar un break enmig de tantes emocions. A mi m’agrada escriure però també m’arriben coses que també em poden interessar. Així, a poc a poc, ja sortirà, mentre no em quedi sense idees i pugui escriure, doncs ho faig.

 

La veritat és que jo sóc com molt supersticiosa per aquestes coses i penso que si em preparo el que diria, aleshores no diran el meu nom. Així, saps, millor no preparar-ho. I com va passar a Berlín, que no m’ho esperava gens, i tampoc no vaig tenir ni temps, ja que va ser el primer premi que van donar, i em vaig adonar que quan sortia, deia el que em sortia en aquell moment, amb l’emoció, i va funcionar.

 

Sí que al principi estàvem molt com tocant de peus a terra, fent poc a poc, però al final tot ha agafat una velocitat molt forta. De sobte, un esclat d’emocions, que pots estar tan eufòric com molt buit, que et sents molt buit. I això és molt complicat, és perillós, és aquesta sensació d’estar en els llimbs, on les emocions no tenen un terme mig. Partint d’aquest ritme més boig, mica a mica, ja tot s’anirà col·locant al seu lloc.

 

Sí, sí, com una muntanya russa.