O tots monges o tots canonges (Proverbi català)

No m’he pogut resistir d’escriure unes línies sobre els ja famosos anomenats “Papers de Panamà”. Ja em perdonareu que frivolitzi, però podria ben bé ser el títol de l’última novel·la d’en Grisham, encara que pel contingut no hauria resultat creïble. No ho hauria resultat per als milions de ciutadans que no havien sentit a parlar mai abans de societats offshore, encara que sí de paradisos fiscals, concepte nebulós i llunyà, associat a pel·lícules de traficants, lladres i mafiosos.

No s’explica gaire bé pels mitjans generalistes què són les societats offshore. Se les defineix com a societats “pantalla” o societats opaques, sense explicar per què són opaques o fan l’efecte pantalla. En realitat Offshore, és la denominació que reben, per referència anglosaxona, les societats que tot i estan creades en un determinat territori o jurisdicció, (llegeixis: país), no operen dins d’aquest territori. Entenent-se per “no operar” que no hi fan cap activitat econòmica, sinó que els seus ingressos procedeixen de més enllà de les seves “costes” (Offshore: literalment fora o més enllà de la costa).

Vet aquí llavors que el que fan aquests països és donar un tracte fiscal avantatjós als guanys que obtenen aquestes societats per la senzilla raó que entenen que val més cobrar poc o poquíssim de moltes coses, -sovint petites quantitats fixes anuals- que no pas res de res.

¿Per què es diu que són opaques o s’anomenen pantalla? Bàsicament perquè les societats offshore, solen tenir socis i administradors fiduciaris. (persones de confiança proporcionades pels despatxos professionals que intervenen en la creació i actuen com a testaferro -homes de palla- dels veritables propietaris –beneficial owners- amb qui queden vinculats per acords atorgats en document privat.)

Vol dir, que en els documents o registres públics, quan n’hi ha, no consten els vertaders titulars, sinó els fiduciaris. Els beneficiaris, normalment només es poden conèixer, si ho ordenen els tribunals en base a investigacions penals, no per investigacions fiscals rutinàries externes.

Però la majoria us preguntareu ¿com és que la gent amb molts diners es fia de tenir elevats capitals en països llunyans i estranys? Doncs molt fàcil, els diners o el patrimoni, normalment no es queden en aquests països. (Tret que es decideixi invertir en alguna cosa sòlida com serien els immobles.) Ells viuen de les comissions d’administració, i d’honoraris pels serveis que presten, però la major part dels diners i patrimonis no són o no es queden allà. Per moure els diners hi entren les filials ad-hoc dels grans bancs internacionals com UBS o HSBC (de fet tots, o quasi tots estan interessats en el pastís) els quals permeten obrir comptes, via les seves pròpies entitats financeres pont, que acaben movent els diners a comptes numerats a Suïssa, on només en poden disposar els veritables propietaris, o qui sigui que en tingui les dades d’accés. Abracadabra!

Cal dir que els diners que es mouen amb aquestes societats no tenen perquè ser d’origen il·lícit, sinó que poden utilitzar-se per protegir patrimonis de tota mena de riscos, (polítics o econòmics) de l’impost de successions o de mirades indiscretes (per exemple de l’opinió pública). Hi ha qui hi té el vaixell o l’avió privat. Sovint s’utilitzen tan sols per amagar del fisc de l’estat de residència dels beneficiaris, operacions comercials perfectament lícites fetes fora del territori de residència fiscal, els guanys de les quals, o part d'ells, no es volen declarar, com vindrien obligats a fer pel principi de renda mundial. (Tots els guanys obtinguts a tot el món, cal declarar-los a l’estat de residència fiscal.)

Però evidentment també s’hi amaguen els guanys il·lícits de polítics corruptes, famílies reials i dictadors. La casuística pot ser florida.

Panamà, és només un dels països del món on tradicionalment s’han fet funcionar bé les societats offshore, però en tenim de molt més propers, com Gibraltar, Illa de Man, Jersey, Guernsey, Liechstenstein, i fins i tot podríem parlar d’Irlanda, on el Regne Unit, no gaires anys enrere, feia trampes en el joc, tolerant àmpliament mecanismes associatius entre societats del Regne Unit, d’aparença comunitària impecable, i societats offshore irlandeses que permetien traspassar els guanys que feia la Societat britànica cap a la fiscalitat Offshore irlandesa (Un petit pagament anual fix amb independència dels beneficis.) No devien ser els únics tramposos, imagino. Està clar, que mantenir un mercat “comú” on cadascú competeix segons regles diferents no només està lluny de qualsevol desideràtum, sinó que a ulls de qualsevol resulta absurd.

La investigació feta pels periodistes sobre la documentació filtrada (Quan escric això encara no se sap qui ni per què ha filtrat la documentació. Tot i que Wikileaks ja comença a donar la seva visió de sospita apuntant cap a determinats serveis secrets dels EEUU amb la finalitat –diuen- d’atacar Putin) ha posat de manifest, si abans no ho teníem clar, fins a quin punt les elits mundials, molts màxims governants, mantenen una doble moral en relació a la qüestió fiscal. L’evidència de la dissociació entre el que es considera convenient per a cadascú i el que és moral i políticament correcte. Però també diré que aquest esquinçar de vestidures que en deriva, té un sabor molt fort d’hipocresia,  i que en el pensament dels que tiren pedres contra els presumptes culpables d’heretgia fiscal, no hi ha només un sentiment d’haver estat traïts pels qui dicten les regles i no se les apliquen, sinó també un component important d’enveja. Avui, en èpoques complicades per a molts de nosaltres, qualsevol que hagi acumulat alguna mena de riquesa és sospitós d’haver delinquit, o ell o els seus avantpassats. No pot ser que a alguns els vagi bé, quan a tants altres no ens hi va. En tot cas, quan es tracta de pagar impostos, sigui per qualsevol variant d’egoisme, sigui per l’escassa fe en el profit social que tindran els diners pagats, no ens enganyem, ningú els paga de gust; ni el mateix Montoro que té la responsabilitat de fer-nos pagar a tots. El que guanya poc, perquè no li queda res. El que guanya força perquè n’hi prenen massa. I el que més ens molesta és que no els paguin els altres, si nosaltres no tenim més remei que pagar.

Fa uns dies veia un vídeo d' un conferenciant a Ted Talks que defensava la capacitat d’imaginar, de crear ficcions instrumentals, de creure en elles i d’organitzar-se i funcionar cooperativament al voltant d’aquestes ficcions i entitats fictícies (Des de la creació del paper moneda, fins la dels estats, institucions, corporacions i marcs legals.)  com al fet diferencial de l’ésser humà que ens havia convertit en l’espècie dominant sobre la terra.

Potser és cert que d’uns anys ençà institucions i administracions a tots nivells, per diferents raons, s’han tornat gegants pantagruèlics, que no està clar que serveixin adequadament l’interès comú pel qual van estar pensades i creades. Els mateixos responsables de governar-les en són conscients, sense que, no obstant, vulguin o puguin deixar de fer el necessari per continuar alimentant al monstre. Sigui com sigui, és evident que impera un fariseisme moral que malmet la coherència i sostenibillitat de les ficcions sobre les quals hem construït la nostra existència en societat. A cop de telediari, anem sabent que el tió no caga xutxes, i que els reis són els pares. Quan ja no ens quedi innocència, ¿sabrem viure com a descreguts?