Mentre corre l'existència ens planteja qüestions en matèries que no s'ensenyen a les escoles. ¿Com fer que una relació funcioni?;  ¿Què ha de tenir una feina perquè resulti satisfactòria?, ¿Com es troba la serenitat?, ¿L'enveja és sempre dolenta?...

Fer-se preguntes i buscar respostes no és tenir ànima de filòsof sinó amb tota probabilitat un mer instint, una estratègia biològica que cerca entendre les regles del joc per poder jugar millor. Aquell que coneix les causes pot aprendre a influir més i millor en els efectes. Diria que no hi ha excepcions, i el caos ens terroritza.

Cert que davant dels nivells d’audiència d’alguns continguts televisius caldria concloure que aquest instint no està present, o és obertament reprimit,  en amplis sectors de la població. Però les aparences enganyen i al final cadascú busca respostes a les fonts que li són accessibles, sigui en la ciència, la filosofia, la literatura, la psicologia, l’art, o a Gran Hermano 16.  La pròpia experiència, es complementa amb les experiències dels altres, que ens arriben narrades per tots els canals de comunicació.

Al final, el coneixement que més ens interessa és aquell que ens ajuda a estar i passar per la vida, no tant en la cerca de la felicitat –concepte grandiloqüent i fugisser- sinó en la cerca del benestar.  Benestar és l'estat de qui se sent bé, en què els sentits estan satisfets. Benestar o benestança és la situació en la qual es troben satisfetes les necessitats de la vida.

Gallup, , és una empresa nord-americana de consultoria que analitza diferents aspectes de la realitat social a nivell mundial, essent un dels seus objectius determinar quins aspectes constitueixen l’essència del benestar individual, fent abstracció de diferències culturals. Les seves conclusions, fruit d' un treball monumental en enquestes executades a la pràctica totalitat de països del món, es van publicar el 2010 en un llibre anomenat  Wellbeing, on es diu que la nostra percepció que les coses ens van més o menys bé, descansa en com som capaços de rendir en cinc factors principals: físic, social, financer, professional i comunitari . El primer es refereix a l’estat de salut i forma física individual. L'àrea social té un pes extraordinari, i deriva de forma directament proporcional de la quantitat d’hores diàries que passem interactuant amb les persones que ens són properes i significants. (Amics, família, parella, etc.)   La vessant financera, contempla la influència del nivell d’ingressos, el grau d’endeutament i en definitiva els recursos econòmics de què es disposa. Evidentment com ens realitzem a la feina té gran influència en la pròpia autoestima i també defineix la nostra vàlua als ulls dels altres. Finalment, la vinculació, participació o aportació voluntària a la comunitat a què pertanyem, (Església, barri, municipi, estat...) és, segons Gallup, el complement perfecte.

Segurament la majoria ja intuíem que la cosa anava per aquí abans  que els Srs. de Gallup ens ho confirmessin, però una cosa és tenir el mapa i l'altra navegar el territori.

I sobre com navegar hi ha moltes teories.  A mi m'agrada particularment l’escriptor  i filòsof contemporani, suïs, Alain de Botton, creador de la plataforma de divulgació filosòfica anomenada The School of life, qui afirma que per assolir el benestar convé cultivar un conjunt d'actituds  i coneixements  que  demostren saviesa:

Cal disposar d'una bona dosi de realisme, entès com la consciència i coneixement de que qualsevol projecte que vulguem dur a terme (Criar un fill, començar un negoci, passar un cap de setmana agradable amb la família...) presenta un grau de complexitat i de dificultats intrínseca. Aquest nivell de consciència -segons Allain de Botton- permet afrontar amb més serenitat i perseverança els problemes que invariablement sorgiran en la persecució de qualsevol objectiu.

Cal cultivar la gratitud, entesa com la capacitat de trobar plaer en els moments senzills, bonics i tranquils de la quotidianitat. Fins d’aquells més modestos, com per exemple, un dia assolellat. Aquesta capacitat no és  fruit de l' innocència o la simplicitat, sinó  del profund coneixement de com en pot arribar a ser de crua i hostil la realitat.

Acceptar la inevitable presència d'un cert grau de bogeria. Tots tenim desitjos irracionals, canvis d’humor, o comportaments poc sensats que deriven d'impulsos bàsics,  per exemple, de la nostra sexualitat. No ens ha de sorprendre descobrir en nosaltres cert grau d’immaduresa i fins i tot de rareses en el nostre comportament o en el dels altres. Aquests aspectes coexisteixen perfectament amb la intel·ligència normal  i la moral sana. Cal acceptar-ho, encara som simis en evolució.

Recórrer al sentit de l'humor. La capacitat de riure’s d’un mateix. De les divergències demencials entre com voldríem que fossin les coses i de com van de veritat.

Mostrar cortesia. En tant que esser socials, les nostres relacions amb els altres són molt importants,  temin la capacitat d’influir-nos mútuament. Però els punts de vista  sobre qualsevol tema poden ser molt diferents i cal ser extremadament sensibles al comunicar les nostres idees, sovint  fins i tot a risc de no ser totalment sincers. Cal buscar allò que hi ha en comú més que fixar-se en allò que separa.

Acceptar les pròpies mancances. Cal estar en pau amb un mateix i conèixer l’escletxa que separa el que idealment voldríem ser, del que realment som. Fer les paus amb els nostres defectes, limitacions, i mancances de tot ordre.

Saber Perdonar. El món és un entorn ple d’egos que col.lisionen mentre competeixen per accedir als recursos escassos. Tothom està sotmès a moltes pressions que condicionen el comportament. El savi manté una predisposició a la comprensió per que sap com n’és de complicat tirar endavant, suportar ambicions frustrades i decepcions. Per sentir-se menys agredit és qüestió de ser generós i  estar disposat a admetre les raons per les quals la gent corrent de vegades comet mesquineses.

Tibar de resiliència. El resilient  es deforma davant dels cops,  s’adapta,  i després es recupera. És capaç de reduir les fronteres de la seva ambició i gaudir en situació de mancança. Sap entendre que les seves necessitats bàsiques són el menjar, l’aigua i un sostre, i que valors com els diners, la fama, la popularitat o les relacions personals i fins i tot la salut,  es poden perdre.

Reconduir l’enveja. Cal adquirir consciència de que algunes de les fites assolides per altres i a les quals també hauríem volgut arribar a vegades deriven de diferencies entre l’esforç dedicat, l' interès mostrat, les capacitats innates o desenvolupades, i fins de l’aspecte físic. D’altres vegades és fruit del devenir aleatori,  de la pura casualitat. (Estar en el lloc i moment adequat, tenir uns pares determinats....) La sort, a favor o en contra, sempre juga.

Suportar el remordiment. La complexitat de les nostres vides fa impossible no cometre errors. Sigui en l'entorn professional, sigui en l'afectiu, un hora o altra serem responsables del dolor propi o aliè i patirem el rosec  del penediment. La perfecció és una il·lusió malvada. A la pràctica cometem errors per que habitualment  hem de prendre decisions condicionades per les circumstàncies o abans de poder disposar de tota  l' informació rellevant i adequada.

Finalment,  Alain  de Botton recomana com a última actitud vital, mantenir la calma. Qui té experiència vital sap que el conflicte està sempre aguaitant, el detecta i tem. Per això sap valorar els moments amb absència de conflicte, i  s'esforça a mantenir la calma a ultrança quan el conflicte apareix. La calma és un poderós aliat per afrontar qualsevol problema. Un dia sense ansietat és digne de ser celebrat.