Bonhomia és una d’aquelles paraules que darrerament s’utilitzen poc, costa sentir-la, però té un ampli sentit. Uneix en un sol mot els adjectius afable, senzill, bondadós i honrat. Per això, si haig de definir el doctor Manuel Mateu amb una sola paraula, la que em surt és aquesta: bonhomia. O el que és el mateix: un bon home. En un món on escurcem les paraules i els missatges, on cada vegada tot és més curt, líquid i ràpid, no és que vulgui entrar en aquesta dinàmica, ni molt menys. Però és l’adjectiu que més descriu el Manuel.

Tal i com bonhomia vol dir moltes coses alhora, el doctor Mateu també era un home de moltes arestes, de moltes capil·laritats, un arbre amb moltes branques. Ell et parlava de totes elles de la manera més senzilla però alhora contundent. M’admirava aquesta capacitat que tenia de dir grans coses amb una enorme subtilesa com si no estigués dient res però dient molt. Aquesta era la seva manera de conversar: planer, irònic i amb coneixement. Converses que anaven des de la medicina fins a l’excursionisme i la muntanya, tot passant per la cultura i Igualada. Sempre amb un somriure afable sota el nas que alhora era burleta i trapella.

Si el volies trobar, només calia anar a la plaça de l’Ajuntament. Assegut en una terrassa o passejant amb el seu inseparable barret, de palla o de tela, i badant. Conjugava sempre aquest verb tan català: badar. El Manuel Mateu s’havia convertit en un cronista de la vida del centre d’Igualada a través de les seves xarxes socials tot posant la mirada, amb les fotografies i textos que penjava, en la vida d’aquesta zona de la nostra ciutat que ell observava i estimava. Alhora, també li preocupava i inquietava veure la degradació de molts carrers, locals i edificis i el que això suposa pel casc antic.

Ell mateix reconeixia que no volia ser manat i que li agradava fer la seva però això no vol dir que no tingués una vocació fermament humanista d’aportar a la societat. Per exemple, ha estat un servidor de la comunitat científica com a investigador sobre l’homeopatia tot convertint-se en un dels seus grans divulgadors, també un servidor com a metge a la primera expedició catalana a l’Everest tot col·laborant en la conquesta del sostre del món i un servidor a la cultura de la ciutat com a president de l’Ateneu Igualadí. Tres exemples de com va contribuir a la nostra societat sense demanar res a canvi tot aportant, ajudant i compartint.

No podem parlar del Manuel Mateu sense mencionar la Pilar i els seus cinc fills. Una família nombrosa, generosa i estimada. En una entrevista a Canal Taronja, ell la definia a ella com “una benedicció del cel” i dels fills en parlava d’aquesta manera tan bonica: “Amb un fill transmets la vida, la fas passar. Quan tu desapareguis, ells continuaran aquesta vida que tu has transmès. I això ho trobo fantàstic. Els contemplo, a tots cinc, quan estem a taula. Me’ls miro i penso: que maco”. Amb les seves paraules acabo aquest article que vol ser d’homenatge, agraïment i record a un igualadí de ment oberta. A reveure, Manuel.