Els barris han protagonitzat el Ple municipal d’aquest mes de gener a l’Ajuntament d’Igualada. Un ple amb un final desagradable perquè la moció presentada per ERC demanant millores urbanístiques per a un barri en concret va acabar provocant un enfrontament entre veïns de dos barris de la ciutat presents al ple en una mena de competició per a veure quin dels dos tenia més mancances i requeria més atenció per part del govern. En la notícia que va publicar AnoiaDiari l’endemà, el comentari d’un lector afegia un tercer barri en aquesta cursa. I la bola es podria anar fent gran perquè ERC ja ha anunciat que això ho vol fer ple rere ple amb els 13 barris que, considera, té Igualada.

Fins ara, en un ple municipal no s’havien escenificat curses entre veïns per veure quin barri està pitjor, cosa que caldria evitar i davant la qual els partits polítics de l’Ajuntament haurien d’actuar amb responsabilitat. CiU, Socialistes, CUP i Decidim van mostrar el seu desacord amb aquesta manera de fer i la moció, finalment, només va rebre el vot favorable d’ERC i el PP. Aquest episodi ens brinda l’oportunitat de fer un debat molt més de fons: Igualada és una simple agregació dels seus barris amb demandes independents o Igualada és un conjunt de barris amb un relat de ciutat compartit?

La ciutat pot plantejar-se aquest debat una vegada ha resolt, durant els darrers 25 anys, les mancances en l’àmbit urbanístic i d’equipaments que tenien alguns barris respecte els altres, cosa que feia aparèixer una ciutat poc vertebrada. La inversió pública ha actuat d’equilibrador per dotar de continents i continguts els diferents barris i facilitar la seva integració a la resta de trama urbana de la ciutat, cosa que ha afavorit la seva cohesió (centres cívics, carrers, places, parcs, escales, ascensors,…). Molts dels equipaments i obres han actuat de tractor perquè els barris no es quedessin tancats en si mateixos: els veïns han guanyat serveis i comunicacions i, alhora, igualadins d’altres punts de la ciutat es mouen per les diferents zones per utilizar equipaments públics repartits estratègicament. Una ciutat ampla.

La crisi econòmica està fent estralls en el conjunt d’Igualada: un 17% d’atur amb 3.132 persones sense feina és una llosa que pesa molt. I aquesta llosa segur que afecta més uns barris que uns altres. Si aquest fos l’argument, entendria una política específica per barris però no és el que es va plantejar al Ple. A més, malauradament, no hi ha dades de quina és la realitat social per barris, cosa que caldria reclamar abans de plantejar polítiques. Això sí que és denunciable, però al Ple es va parlar de voreres, places i carrers per asfaltar.

Una vegada superades les segregacions del passat, cal treballar en un relat de ciutat compartit per tots els barris on tots es facin seves les demandes de tots sense visions parcials. Pel cas que ens afecta, es pot parlar igualment de voreres i carrers per asfaltar però amb una visió de conjunt: Pla de Voreres, Pla d’Asfaltats, Pla de Parcs i Jardins,… Plans globals per a la ciutat amb inversió allà on sigui prioritari sense entrar a publicitar el llistat de greuges de cada zona, cosa que porta a l’enfrontament. I demano plans globals, també, per no adjudicar xecs en blanc a cada barri amb una quantitat exacta per a cada un d’ells que de vegades pot ser massa i de vegades massa poc: els veïns han de fer les demandes i el govern de torn ha de prioritzar. Fer política és mullar-se i això exigeix pedagogia perquè s’entenguin les decisions. Aplicar el “cafè per a tothom” que plantejava la moció presentada al Ple és un recurs massa fàcil.

Si mirem Igualada com un conjunt i fem que aquesta visió global la integrin, també, tots i cada un dels ciutadans defensant millores on calguin sense lligar-se a les fronteres de cada barri, podrem fer un salt endavant. Si pel contrari ens mirem el melic encaparrats a compartimentar una ciutat de 8 quilòmetres quadrats i 40.000 habitants en 13 debats diferents això no serà possible. No ens fem més petits del que ja som. I a partir d’aquí plantegem un debat ambiciós que superi aquests pocs quilòmetres quadrats i, en un àmbit de Conca, ens marqui quins horitzons de futur ha de tenir aquest territori ubicat al centre del país. Aquest és el gran repte que té la ciutat pels propers 20 anys: què vol ser Igualada quan sigui gran? Contestar aquesta pregunta potser és més difícil que limitar-se a parlar de voreres, places i carrers per asfaltar, però és la que toca respondre.