Aquest mes de gener ha fet 25 anys de la constitució del primer govern d’esquerres d’Igualada des de la recuperació de la democràcia amb Jordi Aymamí al capdavant i la coal·lició del PSC, ICV i ERC. El 7 de gener del 1992 la ciutat va engegar una etapa de canvi i transformació després de més de 12 anys de governs conservadors. Una etapa que, més tard, va tenir continuïtat amb l’Entesa per Igualada i que segurament s’hagués precipitat a l’any 1979 si no hagués sigut per aquells 27 vots de diferència que van donar la victòria a la CiU de Manuel Miserachs i van impedir l’arribada del PSC d’Antoni Dalmau al govern. Així que la transformació que moltes ciutats van obrir una vegada arribada la democràcia, a Igualada es va fer esperar fins al 1992. Només cal passejar per la ciutat que tenim avui per comprovar-ho.

Les esquerres d’Igualada haurien d’aprofitar l’efemèride dels 25 anys del primer govern progressista per plantejar quin és el seu moment, paper i futur al mapa polític de la ciutat i, en conseqüència, a la construcció de la Igualada que ve. El primer que haurien de fer és tenir un projecte. Han de saber com actualitzen el que han estat dos pilars bàsics dels governs d’esquerres que hi ha hagut a la ciutat: nous serveis/equipaments i ordenació urbanística. La ciutat està equipada (Hospital, centres cívics, teatre) i l’urbanisme està pràcticament completat (carrers, places, parcs).

Sembla que, ara mateix, l’única formació amb un programa per la ciutat sigui la força del govern, amb un projecte basat en petites inversions, molta proximitat i comunicació i una aposta per l’activitat econòmica. Davant d’això, moltes vegades l’esquerra s’entreté a discutir sobre allò que proposa el govern i no pren la iniciativa, no trenca la baralla, no projecta la ciutat cap a un altre horitzó. L’esquerra hauria de tenir una actitud desenfadada, atrevida i entrar a explorar el debat abstracte de les grans idees, ja que és l’únic que pot fer avançar, ara mateix, Igualada. En una ciutat equipada amb serveis i ordenada urbanísticament, qui la vulgui governar ha de ser capaç de preguntar-se i respondre: Què ha de ser Igualada quan sigui gran?

Obrir la redacció d’un nou POUM que posi les bases per dibuixar la Igualada dels propers 20 anys, un plantejament seriós sobre la integració de la Conca d’Òdena com a única sortida per pintar alguna cosa al centre del país, la demanda d’infraestructures amb un nou tren com a pal de paller i tenir veu pròpia en la nova distribució territorial de Catalunya, són quatre elements claus que marcaran el futur de la ciutat. A partir de resoldre aquest quatre debats, la resta de polítiques aniran venint, sobretot l’econòmica. Tot i la importància d’aquests quatre temes que donarien un horitzó a la ciutat, ara estan força desapareguts del debat polític. I la història d’aquesta ciutat ens diu que només aquelles formacions i persones amb esperit progressista han estat capaces de marcar grans debats i fer accions a llarg termini.

Una mica d’història: la construcció del passeig Verdaguer (1833), l’arribada del ferrocarril (1893), la xarxa de clavegueram (1904), l’Electra Igualadina (1913), l’ampliació del terme municipal (1925), el túnel del Bruc (1975) o el nou Hospital (2007) són alguns exemples de projectes lluitats durant anys i que han fet avançar la ciutat amb igualadins inconformistes al capdavant que van saber posar la mirada en el llarg termini. Quin relleu poden tenir, ara, aquests projectes que van canviar i projectar Igualada? POUM, Conca, infraestructures i posició al mapa de Catalunya són quatre debats que poden actuar de relleu.

Una vegada tinguin un projecte, les esquerres s’han de plantejar com es complementen. És evident que en la composició actual de l’Ajuntament no hi ha cap força d’esquerres que pugui agafar-se el paper de líder de l’alternativa. En una situació d’empat entre ERC i PSC, seguits de la CUP i Decidim, cap de les quatre formacions pot donar el lideratge a una altra. Això és una realitat a tenir en compte i que no existia les altres vegades que ha governat l’esquerra, ja sigui amb el tripartit del 1992 o amb els tres mandats de l’Entesa.

Cal projecte, cal saber quin partit passa al davant i, en l’última estació, cal trobar un lideratge important que tingui la ciutat al cap, aglutini i il·lusioni. De moment, de Jordi Aymamí només n’hi ha hagut un. De fet, ha estat l’únic alcalde d’esquerres que ha tingut Igualada des de la recuperació de la democràcia davant de quatre alcaldes de dretes. Repeteixo: Què ha de ser Igualada quan sigui gran?