Aquest dissabte, una bona colla d’amics i amigues de la Maribel Nogué ens vam reunir per trobar-nos amb ella a Igualada. No li agrada que de la trobada se n’hi digui homenatge però va ser això: un homenatge. I un homenatge tal i com s’haurien de fer tots: amb la persona homenatjada viva i ben viva per escoltar tot el que li vam dir i agrair.

La primera vegada que vaig escoltar la Maribel Nogué va ser a través de Ràdio Igualada. Ja sabeu que la ràdio sempre ha estat i és, per a mi, el mitjà de comunicació predilecte. Cada dijous, a les 8 del vespre, ella presentava “La muralla”, un programa feminista pioner que començava amb la sintonia de la coneguda cançó de Víctor Manuel i Ana Belén amb aquell “abre la muralla” que va repetint unes quantes vegades en diverses estrofes.

I és que obrir muralles és el que ha fet la Maribel al llarg de tota la seva vida d’activista. Per cert, la paraula activista se li queda curta perquè, en el seu cas, n’engloba moltes altres: sindicalista, política, feminista, escriptora, locutora, tertuliana... Ha obert muralles pels drets de les dones, pels drets dels treballadors i les treballadores, pel dret a la sanitat pública o pels drets de les persones que han arribat de nou al nostre país. Manifestacions, articles, reunions, discursos, entrevistes... Els canals, suports i maneres que ha trobat de fer-ho han estat molt diversos sempre amb ganes de lluitar per millorar la vida de la gent.

Ho ha fet tot posant la seva individualitat a disposició de la col·lectivitat. I m’agradaria aturar-me a reflexionar sobre això perquè crec que qui renuncia a la seva individualitat en favor del col·lectiu fa un acte absolut de generositat que  mereix el nostre respecte i admiració. Fer-ho implica renúncies personals i professionals, també implica sentir-se sol o sola moltes vegades o implica pagar un preu. I sabent tot això, la Maribel ho ha fet durant tota la seva vida. Ha estat, com ella mateixa es defineix, una ciutadana dempeus que mai ha acceptat que hi hagi ciutadans i ciutadanes de segona: quan ha vist que algú estava quedant enrere, ella ha parat, ha anat a buscar-lo per poder empènyer, ser el seu altaveu i avançar plegats amb força. I és que sempre cal avançar sense deixar ningú enrere.

Buscar la igualtat i la justícia social són dos objectius que no hauríem de deixar mai de perseguir, malgrat el moment que estem vivint amb una sèrie de poders i poderosos que volen que anem en direcció contrària. I fer-ho, com ella sempre diu, veient la societat com una gran amanida. A l’amanida els productes estan barrejats però cada un conserva la seva identitat, la seva forma i el seu gust. I així és com la Maribel ens ha ensenyat que val la pena que siguin les nostres societats: unides en la diversitat.

Al dinar d’homenatge, els organitzadors de CCOO Pensionistes, van regalar-nos un punt de llibre amb una fotografia de la Maribel encapçalant una manifestació a Igualada. Hi apareix amb un somriure serè però, alhora, contundent. I de seguida vaig pensar que és així és com hem d’avançar: amb un somriure als llavis. Un somriure que és de determinació, de confiança i d’esperança. Malgrat el món boig en el qual estem vivint i en el qual es destrueixen consensos, drets i llibertats, somriem perquè sabem que darrere les muralles que cada dijous obria la Maribel i que encara ens queden per obrir, ens hi espera l’horitzó que tan anhelem i pel qual val la pena, generació rere generació, seguir lluitant.