D’aquí sis mesos justos, el 25 de maig del 2015, Igualada s’haurà despertat sabent qui ha guanyat les eleccions municipals previstes del diumenge 24 i començaran tots els tràmits per fer la composició del nou consistori, formar govern i encarar el mandat 2015-2019 on, de ben segur, la recuperació econòmica i la lluita contra la desigualtat social tornarà a estar en boca de tots els nous regidors i caldrà que siguin prioritaris.

Només falta mig any per viure dues setmanes intenses de debat i d’exposicions de propostes per a la Igualada dels propers quatre anys i fer balanç del que s’ha fet bé i del que s’ha fet malament. 15 dies de campanya electoral on els veïns seran altre cop insistentment interpel·lats i seduïts per uns i altres amb mítings, passejades, porta a porta o bustiades. Mig any perquè tota aquesta remor apassionant aterri, de nou, a la nostra ciutat. I avui, que és quan falta exactament mig any, quina és la situació i quines perspectives hi ha?

De moment, un fet palpable: només una persona ha dit que vol optar a l’alcaldia d’Igualada i aquesta és el mateix alcalde Marc Castells. Amb el seu ímpetu característic, ja ha deixat la feina resolta i a l’estiu va quedar escollit pel seu partit com a candidat a revalidar el lloc. El cert és que després d’un primer any d’obsessius retrets al govern anterior, de confusió en algunes accions i de diverses sortides de to, el govern de la ciutat ha agafat un rumb. Evidentment, s'hi pot estar a favor o en contra, però com a igualadí celebro que, almenys, estigui marcat. Un rumb que, amb un càlcul acurat dels tempos, aquest curs electoral anirà donant els seus fruits i s’empalmaran unes inauguracions amb unes altres, tot i que en el llistat de projectes fets encara hi falten aquelles promeses inversions.

Davant d’aquesta situació amb un alcalde-candidat que fa dies que navega, en solitari, a alta mar, la resta de formacions polítiques encara es troben sense haver escollit un capità per la travessa. Això, però, no és el més preocupant; el més preocupant és que costa d’endevinar si tenen una carta de navegació clara o no. No hi ha un discurs alternatiu de les forces que haurien de liderar-lo i que tenen el número de regidors suficients com per fer-ho. Fins i tot, de vegades sembla que forces amb un sol regidor són capaces de fer més soroll que aquelles que en tenen uns quants més. Una oposició armada seria un sa contrapès i una fórmula encertada a partir de la qual poder construir ciutat, tot complementant el paper del govern.

Què passarà d’aquí sis mesos? És molt difícil de preveure i suposo que l’avançament, o no, dels comicis autonòmics hi influirà. És evident que caldria passar la pantalla del debat nacional abans d’arribar a les eleccions locals i concentrar totes les forces a debatre propostes municipals. Tot i aquesta imprevisibilitat, com que diuen que la història es repeteix, podríem anar a parar al que va passar a les eleccions de l’any 2003 a Igualada, quan després del primer mandat 1999-2003 del canvi de la dreta a l’esquerra a la ciutat i amb una oposició estabornida i una ERC dins del govern, l’alcalde Jordi Aymamí va repetir resultats amb una còmoda victòria. Els republicans van voler quedar-se a l’oposició i es va afrontar el segon mandat en minoria i amb acords puntuals. M'ensumo una distribució de cartes similar i una distància notable entre la força guanyadora i la resta, tot i que hi ha la incògnita de saber què faran noves forces que han aparegut darrerament. Per tant, podria haver-hi una certa continuïtat que obligaria a traslladar fins al 2019 la veritable confrontació de models de ciutat que faria que tothom trobés el seu representant en el debat polític.

En el moment difícil que vivim i en el qual qualsevol decisió que es prengui ara pot marcar el futur d’Igualada per a les properes generacions, cal que en el proper mig any hi hagi un fort debat de cap on volem anar i que tots els nostres representants polítics tinguin l’antena posada a l’àgora ciutadana. Aquest ha de ser el seu paper: escoltar, mullar-se i actuar. I això val pels qui governen i pels qui no governen. Són moments crucials on només aquells que sentin l’ambició, el deure i la disponibilitat per construir la Igualada dels propers quatre anys, haurien de sortir a la cursa. I els qui no tinguin un discurs de ciutat ben travat, doncs, potser hi faran més nosa que servei.