Anar als hospitals no agrada. Si has d’anar millor només de visita i a pediatria.

Anar al CSMA al CSMIJ o al CASD tampoc no atreu. Al CSMA concretament, si has d’anar com a pacient, com acompanyant... veus un paisatge desolador en tots el sentits: el servei es manté separat del nou hospital, massa vigilant de seguretat...massa; nul•la discreció dels serveis administratius i el pitjor, escassa discreció del serveis mèdics: psicòlegs/es, psiquiatres treballadors/es socials i infermeres, especialment aquestes dues últimes que no distingeixen entre passadís i consulta... deu ser per deformació professional. Però això sí, es penja un cartell ben visible sobre el respecte i la discreció quan són ells mateixos que no la compleixen. Sense moure l’orella pot saber qui, quina malaltia té i molts altres detalls que no interessen a la resta de persones que esperen. La discreció és genial!.

Les consultes són antigues habitacions de malalts reconvertides en despatxos i força allunyades de la sala d’espera, però almenys permeten que entre visita i visita el facultatiu estiri les cames.

Tot plegat, detalls sense importància, si anem al gra. Cada psiquiatre atén a 2.500 persones que pateixen un trastorn o malaltia (ho diu el psiquiatra, no jo). Darrerament s’està canviant el nom i enlloc de malats se’n diuen persones amb trastorn “x”; així hi cabem més...trastorns nous...oi?; i es que els trastorns psiquiàtrics al món que ens toca viure creixen con la mala herba en quantitat i en varietat. Veure al psiquiatre tant estressat quan ve a cridar al malalt fa posar els pels de punta. Els estaran explotant laboralment?. Enlloc d’incentius econòmics tindran que resignar-se als elogis emesos per familiars i malats com a forma de salari?

Facin números si traiem caps de setmana, festes de “guardar” i vacances estén parlant de quants dies de treball? i de quants pacients per dia, si a més s’han de sumar les possibles urgències psiquiàtriques?.

Es dedueix que qui té la sort de que el visitin dues vegades a l’any ja pot tirar coets i que determinades malalties psiquiàtriques se les deu estar “menjant” el metge de família del CAP o pitjor encara, el malalt i la família, abandonats a un patiment psíquic permanent.