Avui i sota el nom d’una conversa amb savis del programa de Gestió del Talent d’Anoia Activa, l’Arcadi Oliveras, ha pronunciat una conferencia de dues hores en un acte programat de 16:00h a 20:00h. L’horari anunciat no s’ha complit però com es tracta de l’Arcadi Oliveres, implícitament, se li ha perdonat el retard, la llargada de la conferencia i el què sigui. A les 20:00h havia de ser al barri de Gràcia. Tanta activitat (remunerada o no) m’ha fet pensar en una reflexió que feien uns joves sobre la pluriocupació, prenent com a exemple un jove estudiant de periodisme que acaparava totes les feines que li oferien fins a caure en l’extenuació: “deixa una mica pels altres”. Això mateix, jo crec que l’Arcadi ha de deixar una mica pels altres. Si fa tot el que diu la seva biografia un dia d’aquest se’ns morirà d’un atac de cor.

Després de clicar a la pàgina web de Justícia i Pau llegir la seva trajectòria i quedar sorpresa per la quantitat d’entitats que presideix i/o pertany, tot m’encaixa. Està hiperespecialitzat en una temàtica que domina a la perfecció i que deu estar fart de repetir, a jutjar per la soltesa i la manca d’apunts. Tot ho porta al cap fins i tot la borratxera de xifres que maneja. M’ha fet pensar en altra estrella de les conferències J.A. Marina que a preus celestials (queda més bé que dir preus astronòmics) arrasa amb un discurs únic. El què no acabo d’entendre és que es pugui presentar la conferència dins el programa de gestió del talent (!?).

L’Arcadi ha embastat una exposició ordenada, ben perfilada, explicada punt per punt, amb anècdotes ben triades, tant de contingut com d’ubicació, dins el discurs, i tot, relligat amb una eloqüència que li ha permès construir una manera d’entendre el món i l’economia molt superficial , tirant a estereotipat, sobretot tenint en compte que ha tractat uns eixos de molta envergadura . Tot plegat li ha restat profunditat i credibilitat al discurs, però ha fer passar una bona estona als assistents. Ha inflat en ànims.

Les anècdotes de Botin’s, O’Shea’s, Sofias i resta de monarquia, Soros, Miterand, Obra Social, La Seat, Generals Motors, els oximoron, el futbol, etc., apuntaven més que a anècdota, a responsabilitzar a uns quants dels que ens afecta a tots.

L’Arcadi ha disparat -permeteu-me utilitzar les armes- un discurs sense papers i ha parlat de fam, de capitalisme, d’especulació (mobiliària i immobiliària), de l’origen financer de la crisi (taxa Tobin, eliminar frau fiscal, nacionalitzar la banca) de la conversió de caixes en bancs, de la banca ètica, dels 5 milions d’aturats, la destrucció del planeta, del decreixement (encara que no l’anomenat d’aquesta manera), de les despeses inútils (militars) de la població envellida i del paper dels immigrants i la seva aportació social, etc.

Ha conclòs dient que tot està escrit, tot se sap però no hi ha voluntat política de canviar les coses. Al passadís a l’estona del cafè, uns quans l’hem interpel·lat entre altres coses sobre l’atur (ja havia deixat ben clar a la Sala que no hi haurà treball per a 5 milions de persones) ha parlat de repartiment del treball, descrivint la situació actual i apuntant a una reducció generalitzada del nombre d’hores, més vacances, un retard en la incorporació dels joves i jubilacions anticipades... Ben poc, al meu entendre. Clar que una conversa de passadís no dóna per més.

He marxat sense escoltar la segona part però m’ha quedat una forta sensació de buidor. La voluntat política de canvi no es veu per enlloc però la voluntat de canvi de tots nosaltres encara menys. Això sí, anem i adorem a qui ens col·loca el discurs més desc ulpabilitzador, assenyalant a “4 gegants econòmics” com responsables de tots els nostres mals i tornem a casa pitjor del què havíem sortit. Deu ser per això que només veig resignació, resignació que no deixa de ser un suïcidi quotidià.