Quan el passat gener es va iniciar una expedició de discapacitats al Pol Sud (un visual i l’altre físic motòric) em vaig preguntar quina necessitat tenien aquestes persones de fer una demostració “exòtica” de que res és impossible a l’home, excepte la mort irremeiable. Un retall de diari guardat d’aquesta expedició fa que encara m’ho pregunti. Plaute deia, amb molt d’encert, que aquelles persones que posseeixen coratge, entès com a força de voluntat, determinació, perseverança... posseeixen tots el bens, més quan la condició humana es inconstància, enuig i inquietud.

Entenc que aquestes persones tenen coratge, segur, però és un coratge mesurat i garantit (van passar una selecció entre tots els aspirants) a més d’ acotxat per el patrocini econòmic de “la Caixa” i el suport humà dels guies.

En un dels molts articles que els diaris van dedicar a aquesta aventura s’afirmava que la discapacitat és sols una qüestió mental. Enlluernats i abstrets en la seva aventura, perquè no deixa de ser una aventura, s’oblidaren d’altres discapacitats que segurament no podran conquerir mai l’Antàrtida.

No cal fer moltes reflexions per preguntar-se si la veritable proesa és arribar al Pol Sud o la proesa és fer jurament de viure davant totes i cadascuna de les dificultats que la vida et va posant per davant, de la que la discapacitat física és sols una d’elles. Així després de reflexionar em quedo amb la gratuïtat de “l’aventurer és aquell imbècil que arrisca la vida per poder-ho explicar”.