El divendres 28 de gener vaig anar a escoltar al Coscubiela. Sala de les Golfes de l’Aurora superant l’aforament de la sala (60 persones). Deixo al Coscu de banda i em centraré en la presentació a càrrec del president comarcal d’ICV Anoia, l’Eusebi Alonso. Va ser una presentació llaaaarga, massa llarga, divagant, mastegant les pròpies paraules i les pròpies idees, carregosa, revoltada en si mateix/xa ...

Asseguda al costat de la companya Coral Vázquez i després d’aquesta llarga i innecessària, “prèvia”, del president d’ICV, vaig quedar astorada, “ a quadres” , a... quan no tenint-ne prou amb el llarg discurs introductori, l’Eusebi encetà el discurs d’excusar la presencia de la candidata a l’ alcaldia d’Igualada per ICV, Montserrat Mateu i Pons (presència que entre ella i dos o tres més havien decidit que era imprescindible) i ens assaltà amb un atracament a mà armada a tots els assistents, amb la lectura d’ una missiva que la susdita va creure imprescindible compartir amb les persones que anaven a la conferència. Al meu parer amb un “per motius personals no ha pogut assistir la qual cosa lamenta atès la profunda admiració que sent pel Coscu o pel seu discurs” n’hi havia prou. Doncs NO, calia fer-se veure.

El president d’ICV ens va fer sentir , a una bona majoria “vergonya aliena” davant de tant personalisme, cursileria, venda de “conciliació familiar i laboral” i altres etcèteres i conclusions que cadascú devia treure pel seu compte. Llargueta la carta, llarguet el tirabuixó de l’absència dolorosa, sagnant, amb el cor partit... d’una dona (perdó d’una política) que es debat entre anar al teatre o anar a escoltar per enèsima (o segona) vegada al Coscu.

No vaig ser capaç de distingir si en la missiva la Candidata a l’alcaldia per Igualada, Monserrat Mateu , bavejava pel contingut del Coscu o pel continent del Coscu. A la meva cadira i en conversa informal amb dues companyes i sense embuts em va sortir un espontani “si el diablo me metiera en la cama al Coscu, no sé que passaria” que les companyes van secundar.

Montserrat, en aquesta conferència, com en altres moltes coses, no ets ni necessària ni imprescindible. M’agrada recordar-te que d’imprescindibles el cementiri n’està ple, a veure si encara que només sigui “per repetició” agafes la idea. Toca una mica de peus a terra. Tots sabem que qui s’apropa al suïcidi quan no té res a perdre, ho fa de la manera més segura possible, es a dir amb un matalàs a un metre de distància però mai amb un abisme amb coixí de vidres. Estalvia als teus seguidors i simpatitzants i fins i tot a aquells que gràcies a aquest escrit meu et votaran més convençuts que mai, la teva incapacitat de estar al teu lloc.

La propera conferència, tranquil·la que pocs et trobaran a faltar (no vaig sentir, exclamacions de tristor, o desencant per la teva absència sinó més aviat una indiferència palpable). No ens avergonyeixis amb un voler ser al casament i al mateix temps voler ser la núvia, si us plau!.

Algú t’ho havia de dir però com t’ho dic jo només pot ser per “ressentiment” ( recordeu que sóc una ex-càrrec de confiança, per tant no feu gaire cas, segur que només m’ho va semblar a mi.