Quan estem ingressats a l’hospital la bata que ens facilita el centre sanitari i que està oberta pel darrere perd importància davant la fragilitat física que patim. No ens agrada però a l’hospital la nostra primera i única preocupació és la salut.

Si enlloc d’un ingrés hospitalari estàs a urgències o fent-te proves mèdiques, la vergonya encara és major, ja que la nostra capacitat de raonament, gens ennuvolada per la malaltia, no ens permet oblidar la indignitat de la bata cordada al darrere amb la qual ensenyem l’esquena i les natges. 

Malgrat això, i segurament per la “rutina”, la bata oberta no crida l’atenció del personal sanitari. 

Resignació... i si pot ser resignació cristiana, com no pot ser d’altra manera si parlem de “resignació”. Les bates de pacient no sols són amb el cul a l’aire sinó que poden ser amb transparències, d’aquelles d’un sol ús que et donen per fer-te una ressonància magnètica o  qualsevol de les proves acabades en “...grafia”. Quina xafogor... creuar-te amb un altre pacient al passadís que també porta el cul a l’aire i la resta del cos en transparències. 

Millorar aquestes coses tampoc deu ser un impossible..., no? D’acord que és un petit detall però, al meu entendre, és d’aquells detalls que marquen la diferència i fan de termòmetre dels valors que realment tenim.  Mireu qualsevol catàleg de proveïdors de bates de pacients. D’una bata tancada a una bata oberta pel darrere hi ha una diferència de 15-25 cèntims. El preu de la dignitat del pacient.