El treball no remunerat ha mantingut les regles implícites i els supòsits valoratius en què es basa: força física i reproducció humana. La seva relativitat històrica és palpable: no és la història qui ha anat construint aquesta divisió del treball sinó que aquest model consolidat durant segles, s’ha mantingut invariable fins que una revisió del concepte de llibertat i igualtat han aparegut de la mà d’un nou humanisme.

La divisió del treball en base a la força física sembla l’element inicial de l’adscripció de la dona al treball domèstic, de fet encara ara hi ha determinades feines on les dones estan subrepresentades i ho seguiran estant (mineria, pesca...).

L’altre element és la reproducció humana; aquesta reproducció s’ha anat escurçant amb la supressió o retall de l’alletament matern, l’entrada a l’escola, cada vegada a edats més primerenques, les famílies amb pocs infants que empenyen a una socialització més ràpida, la pèrdua del paper dels avis dins les famílies...

Un tercer canvi operat dins el treball no remunerat és, sens dubte, els grans avenços tecnològics que han reduït el temps necessari per fer les tasques domèstiques (rentadores, compreses, aspiradores, reducció de temps en la preparació d’aliments amb la indústria alimentària, habitatges més petits...) i que qüestiona el paper de les dones i del treball no retribuït.

El treball humà necessari per a la reproducció, per cobrir les necessitats bàsiques (alimentació, vestit i habitatge) en el passat i en el present són necessaris. Però encara hi ha una part, tant important o més, que és l’acompanyament emocional al llarg de la vida i que ara per ara l’àmbit on millor es presta aquest servei és a la llar amb les persones que la composin, generalment en forma de família ja sigui monoparental, clàssica...

Xenofont i Aristòtil en els seus respectius ‘oykomikos’ (d’oykos, la llar), posaren les llavors: la dona no és forta físicament i està feta per servir mentre l’home està fet per manar; en la dona el silenci és un adorn però no ho és en l’home. Posteriorment Lluís Vives al Renaixement reforçà la idea de la dona educada per al treball subordinat. Per arrodonir-ho Fray Luís de León escriu ‘La Perfecta casada’, llibre que mantindrà la seva vigència de 1583 a 1978 i que recull les virtuts de la dona catòlica i de la llar cristiana i que insisteix en la divisió del treball entre el sexes. No cal dir que els quatre referents apuntats, tot ells homes, en la seva època, van creure actuar a favor de les dones; avui les seves obres constitueixen un retrat hiperrealista de la situació de la dona al llarg dels segles i fins l’actualitat.

La vigència del model de ‘la Perfecta Casada’ ha de servir per qüestionar-se fins quan la voluntat divina, el model patriarcal, la naturalesa... feble, la defensa i homenatge cap a les dones... ens pot distreure de la divisió del treball arbitrària i partidista creada en base a una atribució de capacitats i valors a cadascun dels subjectes de la relació social. La vigència d’aquest model en l’època franquista va ser demolidor; pocs llibres es deuen haver reeditat tant com aquest. Els nostres pares també van beure d’aquesta saviesa que perdurà quatre segles i segons explica gent de la meva edat (casada a principis dels 80) també el van tenir de llibre guia.

Ara ‘la perfecta casada’ el tinc a la tauleta de nit al costat de Prostituciones: diálogos sobre sexo de pago, d’Isabel Holgado Fernández (ed.) i m’està resultant de molta utilitat la seva lectura. Us el recomano pel 8 de març.