L’escola no està obligada a garantir l’èxit escolar, és cert, però sí s’hauria de sentir responsable, en la part que li toca, de reduir el fracàs escolar.

Els “danys col·laterals” de l’educació obligatòria, es a dir el fracàs, solen ser atribuïbles a les famílies, al sistema escolar, als poders públics, als responsables polítics, a les capacitats de l’ alumne, a..., però poques vegades a la pròpia escola. Aquesta, generalment, no entoma la seva part de responsabilitat en el fracàs escolar, però no es ruboritza, gens ni mica, quan s’atribueix l’èxit. A casa nostra només cal mirar la premsa comarcal per veure molt exemples de “bones” noticies escolars atribuïbles als docents o a l’escola que representen i poques noticies o cap que mostrin “el costat fosc” de l’escola.

Cal preguntar-se que passa dins l’escola, sempre situada en el darrer vagó del canvi social, que passa al terreny físic i concret del centre i de l’aula, si l’escola és una “caixa negra”, si l’escola és generadora de fracàs, en definitiva, determinar quina part de responsabilitat tenen els docents en els resultats escolars obtinguts pel seu alumnat. A primera vista planeja el convenciment que el que passa dins l’aula no agrada i que les males praxis dels docents, abunden. Altre cosa és desemmascarar-les, altra cosa és demostrar quant d’enverinades estan aquestes relacions de poder (no d’autoritat) basades en la minoria d’edat.

En aquest sentit una actitud dels docents (una de tantes) que contribueix al fracàs escolar és l’etiquetatge. Etiquetar a un alumne (jo pensava que només es podien etiquetar les llaunes i no les persones!) és, directament, fer-lo responsable de la seva situació de fracàs. L’etiquetatge que de manera explicita o implícita, subtil, en definitiva, fan els docents sobre l’alumnat, incideix de forma negativa en els resultats escolars. El professorat emet judicis de caire subjectiu dels seus alumnes: la cura personal, la procedència social econòmica o cultural, l’aspecte físic, la forma de vestir, la pertinença a determinades minories ètniques, determinades actituds a l’aula...

En aquest etiquetat, els docents a través d’un procés totalment subjectiu fixen unes expectatives respecte el seu alumnat que si es compleixen a final de curs confirmarà que l’etiqueta que condemna i al fracàs i exclou socialment, s’ha aplicat amb encert.

L’alumnat només pot rebutjar, acomodar-se o, en el millor dels casos, negociar aquesta etiqueta, mentre el grup classe pot, amb el rebuig, estigmatitzar l’alumne i generar una reacció social que el situï en un cercle viciós del que li serà difícil sortir. No hi ha pressa, l’alumnat té tota l’escolarització obligatòria per consolidar “ la carrera” del fracàs escolar.

Tal i com esta l’escola (al voltant del 30% de fracàs escolar) podem consolar-nos pensant que les veritables finalitats educatives, les més denses i valuoses (provocar el desig d’aprendre, comprendre i millorar el món, el pensament crític, la solidaritat, etc.) es plantegen a mig i llarg termini i no compten com a èxit o fracàs.

Sort que tenir èxit a l’escola no és necessàriament garantia d’èxit a la vida.