La nova normativa sobre fumar que ha d’entrar en vigor l’u de l’u del 2011, em fa pensar en quantes i quantes pel·lícules deixarem de veure per TV. Aquelles pel·lícules que de manera instintiva alçaves la mà per fer marxar el fum que no et deixava veure en Humphrey Bogart o l’actor de torn. Bé, les mirarem a casa i fumarem a casa si ens ve de gust.

La generositat de la llei, però, és immensa; només cal fixar-se com a determinats ciutadans els tracta, directament, de segona, i així permet que a les presons, asils, i manicomis, perdó: reclusos, geriàtrics i psiquiàtrics, puguin fumar. Al·leluia! Són aquells petits avantatges que ofereix ser vell tirant a decrèpit o boig o delinqüent.

Només per il·lustrar una mica què representa fumar, concretament en un psiquiàtric, aquí teniu algunes dades extretes de la revista ‘Informaciones Psiquiátricas’: Dos de cada tres malalts amb trastorn psiquiàtric greu fumen habitualment; segons de quin trastorn es tracti encara fumen més; les xifres diàries van al voltant de 1,44 paquets/dia; indistintament home i dona; la dependència nicotínica és alta; la majoria són fumadors intensos —més de 30 cigarrets al dia— ; no estan motivats per a deixar de fumar ni a curt ni a mig ni a llarg termini; solen tenir associada alguna malaltia orgànica; el personal sanitari que els atén no els informa dels perills de fumar; el personal sanitari que els atén no ofereix possibilitats de tractaments per a deixar de fumar; si entre la població normal un 30% és fumadora, entre els malats psiquiàtrics són fumadors un 70%. En to paternalista se’ls acostuma a dir ‘pobret, és l’únic consol que té’ o ‘ai! què es pot descompensar’.

Això és el que diuen les dades i que el dia a dia d’un hospital psiquiàtric confirma: homes i dones vells, vuitantens, que no paren de fumar; amb ansietat, amb plaer, xuclant una cigarreta en dues calades, mirant el terra a veure si troben burilles que es puguin aprofitar; gent de mitjana edat sostenint la cigarreta entre els dits i encenent amb el que s’acaben el nou cigarret; joves que tot just comencen a enganxar-se a la nicotina de piti en piti. El personal sanitari sempre porta un encenedor i afavoreix —sense ser-ne conscient, o sí— la relació social entre els malats, que forçosament s’han de demanar foc entre ells o al sanitari.

El que més m’enfurisma, però, és veure amb quina rapidesa i eficàcia el personal de manteniment i jardineria neteja les burilles del terra; rapidesa i eficàcia que els sanitaris de salut mental no apliquen, en la seva pràctica diària, per facilitar la deshabituació del tabac. Al cap i a la fi un boig, un pres o un vell són una despesa elevada per a la Sanitat : ajudem-los a morir, què és ben fàcil.