Tenir un gos a casa mai va entrar dins les meves perspectives. Mai. Finalment, i per complir amb uns objectius terapèutics, el gos va passar a formar par de la meva “família” però deixant ben clar quin havia de ser el seu “lloc” dins l’estructura familiar: l’últim. Tres anys després valoro positivament la decisió, però no sense veure el munt d’inconvenients associats a la convivència diària que també ha comportat: tenir cura de les seves necessitats dia rere dia, compartir espais vitals i limitar la meva llibertat de fer... No obstant, el pitjor ha estat acceptar-me a mi mateixa tenint cura d’un animal enlloc de destinar aquests esforços de temps i cura de “persones”.

La meva ceguesa personal no m’ha deixat veure altres possibilitats dels gossos més enllà de defensar la propietat privada, tenir cura dels ramats, guiar  persones cegues i ara la funció terapèutica amb persones. Certament em resultava impossible veure-li altres possibilitats sense que entrés en conflicte la meva visió personal de les relacions animals-persones.  

Dec passar massa estona al facebook i tenir una mirada esbiaixada quan veig un gos al carrer però no deixa de sorprendre’m del paper que va assumint el gos a les llars i per extensió a la societat actual. Perquè a les xarxes socials no sols pots comprovar la quantitat d’aprenentatges circenses, per dir-ho d’una manera suau que han hagut d’incorporar els gossos per tenir contents els seus proveïdors de menjar i benestar sinó els forts vincles afectius que han establert amb la persona/es que conviuen. Unes relacions estretes més pròpies de les relacions entre persona-persona que entre persona-animal. Sovint aquesta relació “estranya” ambs el gossos es demostra en el llenguatge que s’utilitza quan es parla amb i del gos. Així els gossos tenen “mama”, “papa” “avis”... i se’n parla d’ells com “el nen/a” o se’ls anomena amb nom de persona. Tenen més i millor atenció mèdica que les pròpies persones, són objecte d’una acurada socialització i accedeixen a articles de luxe que sovint els propietaris dels gossos no s’atorguen a si mateixos.

El secret de tot plegat, diuen, no és altre que del gos sempre reps (afecte, companyia...) a canvi de poc (menjar i un jec per dormir) mentre que entre persones  rebre no és immediat ni molt menys segur o positiu. Generalment per rebre has de donar... bastant més que a un gos i amb poques garanties de rebre.

Compte que el gos és el camí senzill dels vincles i els afectes. Més feina, més complicat, més laboriós, més temps...  quan de relació entre persones es tracta però aquesta és la meva opció: les persones. Amb tot el respecte pels gossos i altres animals.