A punt d’acabar les innumerables festes majors d’agost, amb la màniga llarga colant-se en la indumentària i els dies escurçant-se sense pietat, comencen les rutines de setembre: reprendre l’activitat laboral o la recerca de feina i el nou curs escolar. Poc temps després, quant tot just hàgim agafat el ritme d’una cosa i l’altra, serem a finals d’octubre i un any més víctimes del desavinent canvi d’hora que avança el rellotge i treu llum a la nostra quotidianitat. El canvi d’hora i la irracionalitat horària són una llosa que cau sobre la vida personal i laboral de tots nosaltres i afecta la conciliació família-treball i la conciliació social: participació ciutadana i cultural. Tantes reformes que ha portat la Crisi i aquesta, la reforma dels horaris, cabdal per al funcionament de la societat, no hi ha manera que s’escometi d’una vegada per totes.

El tema de la reforma dels horaris sovint es planteja en termes d’europeïtzar els horaris o mantenir els trets mediterranis i, sovint, s’han alçat i s’alcen veus que apel•len a mantenir la nostra pròpia manera de fer les coses i no deixar-se portar pel corrent, tan arrelat d’imitar, tot el que fan altres països europeus, en aquest cas els horaris. S’apel•la que ,a Europa ,no tenen les mateixes hores de sol que nosaltres, que no tenen l’alegria(?!) que tenim nosaltres i, en definitiva, que no tenen la nostra forma de treballar, en al•lusió al llarg tall del migdia.

La irracionalitat horària és un llast per a la societat. Un llast que té efectes demolidors sobre la vida quotidiana, el treball i la família. Concretament i respecte la família és bo no oblidar que tot el que passi a la família reverteix a la societat, per bé o per mal (també els horaris). Aquestes conseqüències, greus per a la societat es reflecteixen en baixa natalitat, baixa productivitat, absentisme, sinistralitat laboral, fracàs escolar, .. sense oblidar que, en matèria de conciliació, la dona és de lluny, més perjudicada que l’home, ja que les responsabilitats domèstiques recauen en ella.

Aconseguir uns horaris racionals no és tasca fàcil tenint en compte que tota la societat està organitzada segons ells i ,per tant, caldria un canvi estructural en els diversos sectors bastant més enllà de mesures parcials i per què no, simplistes, com que els programes televisius comencin abans o els horaris comercials acabin abans. D’altra banda és cert que els hàbits i ritmes són difícils de canviar i que no tothom vol renunciar a la configuració tradicional de la jornada, especialment sectors com el comerç o el turisme. El primer perquè necessita de la complicitat del ciutadà i el segon per la por raonada que disminueixi el nombre de turistes si la nostra oferta d’horaris és la mateixa que als seus països d’origen.

Respecte al treball i ,a banda del tema estrella de la productivitat, el problema més important és reduir l’exagerada pausa del migdia, herència de l’època en què la major part de la població treballava al camp (de sol a sol) i calia fer una aturada per recuperar forces i també del temps en què les dones s’incorporen de forma massiva a les fàbriques; però necessiten una aturada al migdia per atendre les tasques de la llar que la societat patriarcal els havia assignat. L’envergadura del problema és enorme si tenim en compte que afecta a quasi la meitat dels treballadors que fan jornada partida i a petites i mitjanes empreses (les grans tenen una cultura del treball més “europea”).

I com tot està interrelacionat, la mala gestió horària a la feina es trasllada a la família i genera unes víctimes indirectes clares: els nens i els avis. Uns perquè no reben l’atenció necessària i han de fer activitats extraescolars fins al vespre i els altres perquè han de tenir cura cada dia dels seus néts, fruit de les dificultats de conciliació.

Una bona racionalització horària i una revisió de la configuració de jornada laboral només aportaria avantatges a la societat i donaria millor vida i major satisfacció a tots.

Somiar és gratuït.