Fa fred som a dia 2 de gener de 2011. Són quarts de 8 del matí, els treballadors d’oficines de l’empresa Vanity Fair (Vives Vidal) van arribant a les portes de la que, fins ara havia estat el seu lloc de treball al c/ Lleida d’Igualada. Son just els que caben a l’autobús, la resta fins arribar a 70 han anat per mitjans propis.

Carmanyoles, incertesa, situació entranya i inverosimil, anar a agafar l’autobús per anar a treballar a L’Hospitalet a 2 hores de camí (anada i tornada) i sense arguments, per caprici. Així ho defineixen els treballadors: ens envien a L’Hospitalet per què sí. De fet ni tant sols es desplacen els materials dels despatxos. Serà reversible la situació? No ho sembla.

Un dels treballadors passa llista. Cares resignades, mirades neutres -la processó va per dintre- gent de mitjana edat en amunt. Uns treballadors treuen varies pancartes i xiulets. Agafo un xiulet i xiulo al temps que em pregunto si això és tot el que es pot fer. Segur que NO. La majoria porten tota la vida treballant a l’empresa, concretament una treballadora amb qui parlo fa 40 anys que treballa en aquesta empresa. Fa dies que la productivitat està “congelada”. Els ànims per a treballar no es troben, qualsevol gestió pot esperar.

Les negociacions estan encallades per tant horaris (continu, flexible, partit, intensiu…), dietes, cessament amb indemnitzacions tot està pendent d’acord. La premsa comarcal també hi és i francament afectada. El desconcert encara és palpa. L’advocat dels treballadors també fa presència. Suport, fa falta suport de tots els igualadins o almenys veure-li la cara a algun representant dels sindicats i del nostre Ajuntament. Per cert que l’autobús aparca al costat d’una publicitat que diu “M’agrada Igualada” i es veu una noia llepant una piruleta. A mi cada vegada m’agrada menys i em fa més por la situació de soledat dels treballadors i els canvis en el món del treball. Quins seran el següents?