El gran error dels catalans autòctons és la tossuderia de voler fer de la llengua el tret diferencial, per excel·lència, de la cultura catalana. La cultura és més que la llengua i preservar la llengua només requereix fer-la servir però sense imposar-la. Venim d’una història, no ho oblido.

La immersió lingüística és un encert en el sentit que viure, plenament a Catalunya comporta el dret i el deure de conèixer la llengua, però ser català no és parlar català i , ser del Barça. Aquesta simplificació és la que se palpa per la gent que ve o de fora en les darreres onades migratòries.

A mi em passa com al Machín, tinc el “corazón loco” però no en el sentit de la versió de la Trinca (enfrontament Catalunya-Espanya) sinó entre Catalunya i la meva Alpujarra, la meva Granada.

Un enfrontament territorialment i temporalment (15 anys a Catalunya i 37 a Catalunya)

desproporcionat. Estimo Catalunya i me n’adono, sobretot, quan sóc a Granada i el mateix de Granada quan sóc a Catalunya. No puc fer res. No vull fer res. Sóc andalunya i no vull ser altra cosa.

Cada any estiuejo a Bérchules, un món petit, petit amb el què tinc prou. Cap viatge em resulta més grat que anar a la meva terra. Quan va néixer el meu primer fill vaig començar a parlar català per facilitar la seva integració. Fa temps que penso que no ho vaig fer bé perquè podria haver gaudit de conèixer dues llengües més i millor. Tant catalana vaig voler ser que les nanes, els contes, les rondalles, el teatre, el cinema, el menjar, la música, la cultura popular, ... sempre vaig prioritzar la catalana. Els meus fills han conegut la “meva” cultura gràcies a les vacances anuals a Bérchules.

No tinc el “corazón partío” tinc el “corazón loco” com el Machin. Puc recordar i reviure perfectament la primera vegada que vaig escoltar la cançó de Machin, “corazón loco”; recordo que estava al meu llit de baranes i la meva mare per fer-me dormir em cantava o esgotada de cantar em posava pa ràdio. No entenia les paraules però m’agradava la música machacona del Machín que per aquella època posaven molt sovint a la radio.

Anys després , de jove, quan la Trinca va treure el seu “corason loco” vaig pensar que havien fet una comparació divertida però injusta i irreal: l’esposa és Catalunya, la puta és Espanya.

L’estiu de l’any 1974 vaig venir a viure a Catalunya, tenia 15 anys i vaig patir dos anys intensos de dol per la pèrdua i separació de la meva terra i de la meva gent. No vaig triar venir a Catalunya, va ser una decisió dels pares. Mica en mica es va apaivagar el dolor i va donar pas a un desig enorme de ser catalana al temps que mantenia el somni de l’etern retorn.

No ho vam tenir fàcil els xarnegos. Els autòctons ens tractaven amb superioritat i reien de la nostra dificultat per pronunciar correctament en català. La “ll” no sortia de cap manera dels meus llavis i en menystenien els companys d’institut i de treball. Res a veure amb el que es fa ara amb els immigrants estrangers.

Les sardanes, que vaig aprendre de seguida, m’ enaltien el cor. Potser eren els meus moments més catalans “ballar en rotllana, el silenci i escoltar la cobla”. A Bérchules “el pasodoble, els moviments acoblats amb la parella i la llum”. Ho tinc tot, sóc andalunya.