L'aprovació a Estats Units d'un medicament inútil i perillós relacionat amb la sexualitat de la dona és una mostra més de com els diners poden ésser utilitzats per pressionar i aconseguir que s'aprovin medicaments per a trastorns inexistents. La viagra femenina és inútil i perillosa com demostren els resultat dels assajos clínics previs. Ens preguntem quin sentit té que, per aconseguir una mitjana de 0,7 relacions sexuals satisfactòries addicionals per mes, s'hagi de prendre un medicament tots els dies de l'any amb el reguitzell d'efectes secundaris perillosos que comporta.

Ens preguntem quins interessos pot haver-hi darrere d'un "medicament" d’aquest tipus, a part dels interessos econòmics de la indústria farmacèutica, que no desisteix en la seva implacable medicalització de la vida de la dona."

Un interès evident ha estat aconseguir la implicació de moviments feministes radicals (des del feminisme moderat el suport és escàs) més preocupats a "igualar el marcador" amb els homes que per defensar la salut de les dones. Darrera la viagra femenina hi ha, entre d’altres coses, una hàbil i manipulada campanya de pressió social amb el suport del feminisme radical i amb l’argument poderós “si hi ha medicaments per poder millorar la resposta sexual dels homes ha d’haver-n'hi també per a les dones”. La malentesa “igualtat” defensada pel feminisme radical ha donat suport a un excés de medicina en la vida sexual de les dones nord-americanes.

I què han dit elles al respecte? La indústria que perseguia el permís per tirar endavant el medicament no escatimà estratègies i va reunir un grup de dones, suposadament afectades, que van manifestar com el seu baix desig sexual afectava les seves vides i amenaçava els seus matrimonis. A falta d’altres sortides per afrontar l’hipodesigsexual, aquestes dones insípides són una potencial clientela a qui tractar un cop traspassin el llindar de la menopausa i entrin de ple en la llarga vellesa que ens té reservada la medicina actual.

Per sort hi ha dones i homes al món plens de sentit comú que pensen que el desig sexual femení està íntimament relacionat amb la vida i les relacions de la dona. Si la dona està passant per un mal moment, té massa feina, pateix d’insomni, té problemes amb la seva parella, pateix estrès, pren antidepressius o la dinàmica de parella i les tècniques sexuals fallen és normal que tingui menys desig sexual i no sembla correcte etiquetar-la de dona que pateix un trastorn d’hipoactivitat sexual.

Sóc del parer i la convicció que molts "maldecaps" de les dones es solucionarien amb un repartiment igualitari de la responsabilitat davant les tasques domèstiques i la criança dels fills, i més tenint en compte que no hi ha manera objectiva d’establir els nivells normals de desig sexual, és a dir que no hi ha marcadors biològics del desig i el que és normal per a una dona no ho és per a una altra. És aquest camí i no un altre el que hem de recórrer per gaudir d’unes relacions sexuals satisfactòries.

Ara que potser encara estem a temps i un cop l’escuma de la notícia baixi, esperem que tema de la viagra femenina prengui la seva dimensió “real” i no traspassi fronteres.