Una jornada sobre Mercat de Treball, promoguda per una ETT i celebrada a la UEA explica, entre altres coses, les tendències del mercat de treball a Espanya.

Tendències suïcides? Per aquí va la cosa.

Quan la demanda d’ocupació supera en anys “estelars” (d’Star Trek) la ficció de la plena ocupació, es a dir quan estem en una situació com l’actual, les empreses de manera natural volen treballadors que ho tinguin tot i a més un plus: volen “mirlos blancos”. Quan el “mirlo blanco” veu al llenyataire tallar el bosc, per exemple com està passant a l’ Hospital d’ Igualada, aixeca el vol en busca d’una altra branca.

El “mirlo blanco” tan buscat en treballs altament qualificats cada vegada es busca més entre els treballadors no qualificats, la conseqüència immediata és una forta pressió en la selecció que dilata els processos i afila el bisturí per diseccionar el treballador perfecte, que com l’empresa i l’empresari perfecte , rarament existeix i rarament es troba. Per trobar el “mirlo blanco” res millor que la selecció per competències, un nou invent per fer diana millor i més ràpidament i atendre els desitjos de l’empresariat. La selecció per competències... inevitablement hem de parlar en altre article.

Amb 5 milions d’aturats, la visió d’una empresa de treball temporal, pel que fa al treballadors que recluta és que aquests ha d’estar disposats a la mobilitat geogràfica, saber idiomes -anglès o francès o qualsevol exòtic- tenir disposició per a la flexibilitat horària i tenir el que ells anomenen “les competències en alça” o millor dit les seqüeles de la por i l’atur: adaptació al canvi, orientació al client i creativitat. Enumerades en aquest ordre o en el què vulgueu. Sobre cadascuna podem abocar riuades de tinta. Avui no toca.

Davant l’allau de treballadors-candidats a una oferta de treball, la percepció d’aquests és que els processos de selecció són duts a terme per una mesura popularíssima de tots el temps, a “ullimetre”amb tot tipus de filtratges on, per desanimar encara més, no hi ha feedback posterior. Destriar el millor candidat s’ha convertit en buscar una agulla en un paller. L’empresa cada vegada exigeix més per menys i als treballadors cada vegada els resulta més difícil amagar la necessitat de feina i el “qualsevol feina m’està bé”.

S’explica que a Catalunya la feina es concentra en un 84% a la província de BCN en el sector de la Sanitat, la farmàcia la consultoria, l’electrònica, l’alimentació, la química, el comerç, les telecomunicacions i en menor grau en la industria; per àrees funcionals l’àrea de vendes i producció són les més demandades; per edats (no ploreu) però preferibles entre 25-35 anys, la franja 36-45 ha millorat la seva ocupació (!?) i els de menys de 25 anys s’ocupen en un 8%( quin desastre de mercat o de mercaderia?); l’¡experiència que ha d’aportar el candidat cada vegada és més alta: els directius entre 8-10 anys els comandaments intermitjos entre 5-8 anys i la resta al voltant de 2 anys. Els estudiant de FP ocupen un 22% de les demandes i dels universitaris el ADE, economia i medicina són els més demandats.

Els treballadors busquen la seva possible feina en 4 o 5 portals de feina,en les webs de les empreses a través de contactes personals, fent enviament massius al seu sector i empresa a empresa amb un denominador comú les pèssimes expectatives de trobar el necessari treball a curt termini.